Hi ha rius que ja no arriben al mar. Cursos d’aigua que durant segles van definir paisatges, cultures i economies ara s’evaporen kilòmetres abans de la desembocadura, deixant llits pedregosos, fangs secs i un silenci que hauria de preocupar-nos molt més del que ens preocupa. El fenomen no és anecdòtic ni exclusiu de regions semiàrides: afecta des de l’Ebre fins al Po, des del Rin fins al Danubi, i s’està accelerant d’una manera que els models climàtics dels anys noranta no van saber anticipar del tot.
Quan el cabal mínim ja no és mínim
El cabal ecològic mínim —el volum d’aigua que un riu necessita per mantenir els seus processos biològics i ecosistèmics bàsics— és un concepte que la legislació europea reconeix des de la Directiva Marc de l’Aigua del 2000, però que en la pràctica es viola sistemàticament. Segons dades del Joint Research Centre de la Comissió Europea publicades el 2023, prop del 40% dels rius del continent es troben per sota d’aquest llindar almenys tres mesos a l’any, una xifra que dobla la registrada a principis dels anys dos mil. A Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua ha identificat episodis de cabal zero en trams del Llobregat, la Muga i la Tordera durant els estius dels darrers cinc anys, una situació inèdita en els registres hidromètrics de la segona meitat del segle XX.
La combinació de factors és brutal: les temperatures mitjanes han pujat 1,4 graus centígrads per sobre de la mitjana preindustrial a la conca mediterrània —per sobre de la mitjana global—, l’evapotranspiració ha augmentat i la neu acumulada als Pirineus, que actua com a reservori natural que nodreix els rius durant la primavera i l’estiu, s’ha reduït entre un 20 i un 30% en les darreres dècades. I tot això en paral·lel a una pressió extractiva que no ha disminuït: l’agricultura de regadiu absorbeix al voltant del 70% de l’aigua dolça consumida a Espanya.
Una cadena tròfica que s’ensorra
Els rius no són simples conductes d’aigua: són ecosistemes complexos on conviuen peixos, amfibis, insectes aquàtics, aus, mamífers i una diversitat de microorganismes que sustenten la vida al seu voltant. Quan el cabal cau per sota del mínim vital, els primers a patir-ho són els peixos migradors. La llamprea de mar (Petromyzon marinus), una de les espècies més antigues del planeta, necessita córrer centenars de kilòmetres riu amunt per reproduir-se; sense cabal suficient, la migració és impossible. A l’Ebre, la població de llamprea ha caigut més d’un 60% en trenta anys, i una situació similar afecta la saboga, l’esturió —pràcticament extingit al riu— i diverses espècies de barbs endèmics.
Els amfibis, d’altra banda, estan vivint una de les crisis d’extinció més ràpides de qualsevol grup vertebrat. La granota de pota llarga (Rana iberica), endèmica de la península Ibèrica, ha perdut més del 40% de les seves poblacions conegudes en dues dècades, en part a causa de la dessecació dels rierols on es reprodueix. I quan els amfibis desapareixen, ho fan també les aus que se n’alimenten: bernat pescaire, cigonya, martinet, garsa de riu. L’efecte cascada és inevitably silenciós però devastador.
Polítiques de pedaç davant d’un problema estructural
Les respostes institucionals han estat, fins ara, insuficients i sovint contradictòries. D’una banda, el Pla Hidrològic de la Demarcació de l’Ebre revisat el 2022 incorpora per primera vegada cabals ecològics legalment vinculants en una part dels trams fluvials, un avenç real però limitat a rius principals i que no aborda els milers de kilòmetres de cursos secundaris on la biodiversitat és especialment vulnerable. De l’altra, s’aproven noves concessions d’extracció per a usos agrícoles i industrials que entren en contradicció directa amb els objectius de conservació.
A escala europea, el Reglament de Restauració de la Natura, aprovat el juny del 2024 després d’un debat polític encès, obliga els estats membres a restaurar almenys el 30% dels ecosistemes degradats per al 2030 i el 60% per al 2040, incloent-hi rius i zones humides. Però la restauració d’un riu no és només qüestió de legislació: requereix reduir extraccions, eliminar obstacles físics com preses obsoletes, revegetar riberes i, sobretot, afrontar el conflicte d’interessos entre el sector agrari, les empreses hidroelèctriques i la conservació ambiental.
El valor invisible dels rius vius
Hi ha una dimensió econòmica en tot això que rarament apareix en el debat públic. Els serveis ecosistèmics que presten els rius —filtració natural de l’aigua, recàrrega d’aqüífers, regulació de crescudes, captura de carboni en sediments i riberes, suport a la pesca i el turisme— han estat valorats per la Comissió Europea en desenes de milers de milions d’euros anuals a tot el continent. Un riu mort no és tan sols una pèrdua ecològica: és una factura enorme que acabem pagant en potabilitzadores, en danys per inundació quan les riberes degradades perden la seva funció amortidora, en costos sanitaris associats a la contaminació.
La pregunta que caldria respondre no és si podem permetre’ns restaurar els rius, sinó si podem permetre’ns seguir sense fer-ho. Cada temporada que passa sense cabal suficient és una temporada en què espècies úniques s’extingeixen, aqüífers que trigaran dècades a recarregar-se s’assequen i comunitats rurals perden la base natural sobre la qual s’ha construït la seva relació amb el territori durant generacions. Els rius que ja no arriben al mar ens estan enviant un missatge; la pregunta és si estem disposats a escoltar-lo.
