Al fons del Mediterrani, entre tres i quaranta metres de profunditat, creix una de les plantes —no algues, sinó plantes amb arrels, flors i fruits— més antigues i valuoses del planeta. Posidonia oceanica porta milions d’anys estructurant la vida marina de la conca mediterrània, però dècades de fondeig il·legal, pesca d’arrossegament i escalfament de les aigües l’han feta recular de manera alarmant. Ara, un conjunt de projectes de restauració activa repartits entre Catalunya, les Balears, Itàlia i Grècia comencen a oferir resultats esperançadors: la posidònia pot tornar, si se li dona temps i espai.
Un ecosistema clau que hem maltractat durant dècades
Les praderies de posidònia fan feines que cap infraestructura humana pot replicar. Produeixen fins a 14 litres d’oxigen per metre quadrat al dia, estabilitzen els sediments del fons evitant l’erosió costanera, actuen com a gran magatzem de carboni blau i ofereixen refugi i zona de cria a centenars d’espècies, des del cavallet de mar fins a la daurada i el moll. Sense praderes sanes, les platges perd en la seva barrera natural i les poblacions de peixos comercials davallen.
El problema és que la Posidonia oceanica creix extraordinàriament a poc a poc: entre un i deu centímetres a l’any en condicions òptimes. Quan una àncora esqueixa una praderia o quan una xarxa d’arrossegament arrasa el fons, la cicatriu tarda dècades a tancar-se sola. I si l’aigua és massa càlida o tèrbola —dues conseqüències directes del canvi climàtic i la contaminació costera—, potser mai no es tanca. A Catalunya, estudis del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) documenten una regressió generalitzada de les praderies al llarg del litoral des dels anys vuitanta, especialment accentuada a la Costa Daurada i als voltants de les grans zones portuàries.
Ciència i cargols de mar: com es trasplanta posidònia
La restauració activa de praderies de posidònia és un camp científic jove i ple de reptes tècnics. Durant anys, els investigadors van provar de plantar esqueixos directament al fons, amb resultats pobres: la planta moria per estrès del trasplantament o perquè les condicions del lloc receptor no eren prou bones. El canvi de paradigma va arribar quan equips com el del projecte europeu LIFE Posidonia Andalucía i el grup de Núria Marbà a l’IMEDEA (Institut Mediterrani d’Estudis Avançats) van combinar dues estratègies: primer eliminar les causes de degradació —principalment el fondeig incontrolat— i després trasplantar fragments ancorats amb estructures biodegradables que imiten l’agafada natural de la planta al substrat rocós.
A les Illes Balears, el projecte LIFE IP INTEMARES ha instal·lat boies de fondeig ecològic en zones crítiques del Parc Nacional de l’Arxipèlag de Cabrera i al voltant d’Eivissa, substituint les àncores destructives per sistemes que no toquen el fons. En paral·lel, equips de bussos científics recullen fragments de planta despresos de manera natural —les anomenades «boles» o aegagròpiles que arriben a les platges— i els replanten en àrees degradades seguint protocols molt precisos de densitat i orientació. Els resultats preliminars, publicats el 2023 a la revista Marine Pollution Bulletin, mostren taxes de supervivència superiors al 60% en llocs on la qualitat de l’aigua és adequada.
La temperatura de l’aigua, l’obstacle que no espera
Tot i l’optimisme dels primers resultats, els científics adverteixen d’un factor que cap projecte de restauració pot controlar localment: l’escalfament del Mediterrani. La conca mediterrània s’escalfa un 20% més ràpid que la mitjana global dels oceans, i Posidonia oceanica pateix episodis de mortalitat massiva quan la temperatura de l’aigua supera els 28-29 graus Celsius de manera sostinguda. L’estiu del 2022, amb temperatures marines que van batre rècords a molts punts del litoral català i balear, va provocar la mort de milers de metres quadrats de praderia que els equips de restauració havien estat cultivant durant anys.
Això situa la recuperació de la posidònia en un dilema de fons: no hi ha prou amb plantar i protegir localment si l’escalfament global continua al ritme actual. La restauració marina i la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle no són alternatives sinó condicions mútuament necessàries. Investigadors com la doctora Teresa Alcoverro, del CEAB, insisteixen que les praderies poden actuar com a «assegurança ecològica» per a les costes si aconseguim mantenir-les, però que sense ambició climàtica global, la finestra per fer-ho es tancarà en poques dècades.
La ciutadania com a guardiana del fons marí
Un dels elements més innovadors dels programes de restauració recents és la implicació de pescadors locals, submarinistes i comunitats costaneres en el seguiment de les praderies. A la Costa Brava, l’associació Posidònia Project ha format desenes de bussos esportius per cartografiar l’estat del fons i reportar incidents de fondeig il·legal o abocaments. La informació recollida per aquests voluntaris alimenta bases de dades científiques i ha permès identificar zones de recuperació espontània que els investigadors no havien detectat.
La pesca artesanal, histèricament assenyalada com a part del problema, s’ha convertit en alguns ports en part de la solució: confraries de pescadors de Palamós o el Masnou participen en programes de compensació voluntària que els incentiven a evitar zones de praderia i a retirar residus del fons durant les seves jornades de feina. Aquest model de governança compartida, que connecta el coneixement científic amb el saber local i el compromís comunitari, és el que molts experts consideren l’única via realista per protegir ecosistemes tan complexos i extensos com les praderies mediterrànies.
La posidònia no espera aplaudiments ni titular. Creix en silenci, centímetre a centímetre, any rere any, sempre que l’aigua sigui neta, l’àncora no caigui i el mar no bulls. Ara mateix, en algun punt de la Costa Brava o de la badia de Palma, un brot nou s’agafa a la roca. És poc. Però és un principi.
