El Llobregat porta menys aigua que mai. El Ter, l’Ebre al seu pas per terres catalanes, el Fluvià: tots presenten dades de cabal que, analitzades en perspectiva, dibuixen una tendència inequívoca. Segons les sèries hidrològiques de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), els rius de les conques internes de Catalunya han reduït el seu cabal mitjà anual aproximadament un 40% respecte als valors registrats entre els anys seixanta i noranta. No es tracta d’un episodi puntual de sequera sinó d’un empobriment hídric estructural que els experts relacionen directament amb l’escalfament global i la variació dels patrons de precipitació al Mediterrani.
Menys pluja, però sobretot menys neu i més evaporació
La reducció de precipitació total és real —entre un 10% i un 15% en les darreres dècades segons el Servei Meteorològic de Catalunya—, però no explica per si sola la magnitud de la caiguda dels cabals. El factor determinant és la combinació de tres fenòmens que s’amplifiquen mútuament: la davallada de les reserves nivals al Pirineu, l’augment de l’evapotranspiració a causa de temperatures més altes i la major irregularitat de les pluges, que ara cauen en episodis intensos i curts en lloc de precipitacions suaus i prolongades que penetren al subsòl i alimenten els aqüífers.
La neu pirenaica és un element especialment crític. El mantell nival actua com un embassament natural que allibera aigua progressivament durant la primavera i el principi de l’estiu, just quan la demanda agrícola és màxima. Les dades del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) indiquen que la cobertura de neu al Pirineu ha recular entre dos i tres setmanes en durada des dels anys vuitanta, amb una pèrdua de volum acumulat que en alguns anys supera el 30% respecte a la mitjana històrica. Això es tradueix directament en rius que, a partir de maig, baixen a fraccions del cabal que tenien fa tres dècades.
Els ecosistemes fluvials, al límit del col·lapse
Un riu que porta menys aigua no és simplement un riu més petit: és un ecosistema que funciona diferent, i sovint malament. La temperatura de l’aigua puja quan el cabal baixa, cosa que afecta directament les espècies que necessiten aigües fredes i ben oxigenades com la truita de riu (Salmo trutta), en regressió documentada a bona part de les capçaleres catalanes. Les comunitats de macroinvertebrats aquàtics —indicadors excel·lents de la salut fluvial— han vist reduïda la seva diversitat en un 25% als trams mitjans i baixos dels principals rius catalans, segons un estudi de la Universitat de Barcelona publicat el 2023 a la revista Freshwater Biology.
A més, els trams baixos i les zones humides associades pateixen intrusió salina creixent: quan un riu porta poc cabal, l’aigua del mar remunta el curs fluvial i altera la química del sòl i de les aigües subterrànies adjacents. A l’àrea del delta del Llobregat, la falca salina avança temporades en què el riu no arriba als mínims ecològics establerts per la normativa europea, la Directiva Marc de l’Aigua, aprovada l’any 2000 i que Espanya ha incomplert sistemàticament en diverses conques.
La pressió humana multiplica l’impacte climàtic
El canvi climàtic opera sobre una base ja molt transformada per dècades d’extracció intensiva. Catalunya té uns 580 embassaments i basses catalogats, centenars de punts de derivació agrícola i una demanda d’aigua urbana que, tot i haver millorat en eficiència, segueix sent elevada en comparació amb la mitjana europea. La conca del Llobregat, per exemple, abasteix prop de cinc milions de persones entre l’àrea metropolitana de Barcelona i altres municipis, una pressió que deixa molt poc marge quan els cabals naturals cauen.
El sector agrícola representa al voltant del 70% del consum d’aigua a Catalunya, i bona part dels regadius encara utilitzen sistemes per gravetat o aspersió poc eficients. La transició cap al reg per degoteig avança, però de manera desigual i sovint sense incentius suficients. El Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya 2022-2027, aprovat per la Generalitat, inclou mesures per reduir les derivacions als cabals mínims ecològics, però la implementació sobre el terreny troba resistències en un sector agrari que ja treballa amb marges molt ajustats.
Dessalació, reutilització i el debat sobre la demanda
Davant d’un futur hidrològic cada cop més incert, les administracions aposten per ampliar les infraestructures de dessalació i de reutilització d’aigües regenerades. La dessaladora del Prat de Llobregat, amb una capacitat de 200 hectòmetres cúbics anuals, va ser crucial durant la sequera del 2008 i torna a operar a plena capacitat des del 2023. Paral·lelament, la Unió Europea pressiona perquè Espanya augmenti el percentatge d’aigües residuals tractades que es reutilitzen, avui molt per sota del potencial tècnic disponible.
Però cap tecnologia no resol per si sola el problema si la demanda no s’ajusta a la nova realitat climàtica. Alguns hidròlegs com Narcís Prat, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i una de les veus de referència en ecologia fluvial a Catalunya, adverteixen que continuar planificant l’ús del territori com si els rius del futur portessin la mateixa aigua que els del passat és una aposta perdedora. Els rius catalans d’aquí a trenta anys portaran, previsiblement, encara menys cabal que avui. La pregunta que queda oberta no és si cal adaptar-se, sinó a quin ritme i a quin cost.
