Un científic que vulgui trobar un lloc lliure de plàstic al planeta té un problema: no existeix. Des del 2019, quan investigadors de la Universitat de Pau i els Països de l’Adur van publicar a Nature Geoscience les seves mesures al Pirineu francès, sabem que fins a les zones més remotes i desproveïdes d’activitat industrial arriben fragments de plàstic portats pel vent i dipositats amb la pluja. Aquell estudi va quantificar una entrada d’entre 365 i 4.756 partícules per metre quadrat i dia en àrees de muntanya allunyades de nuclis urbans. La xifra, en si mateixa, ja descriu una situació que ha deixat de ser futura per convertir-se en present incòmode.
Partícules que viatgen milers de quilòmetres
Els microplàstics —fragments inferiors a cinc mil·límetres— no es generen on es troben. El polietilè d’una bossa de supermercat triturada per la radiació ultraviolada, les fibres sintètiques alliberades en cada cicle de rentadora o les partícules de pneumàtic erosionades per l’asfalt s’incorporen a l’aire, on poden romandre en suspensió durant dies i recórrer distàncies que superen els mil quilòmetres abans de precipitar. Un estudi publicat a Science Advances el 2020 va calcular que l’Atlàntic nord rep anualment al voltant de 11.000 tones de microplàstics atmosfèrics; el 73% provenia d’emissions terrestres europees i nordamericanes que el vent havia transportat mar endins sense que cap frontera ni cap tractat pogués interceptar-les.
El mecanisme és senzill d’explicar però difícil de gestionar. Les partícules més lleugeres i fines s’adhereixen a les gotes d’aigua en formació dins dels núvols, exactament com ho fan els aerosols o les espores fúngiques. Quan plou, cauen. Quan neva, s’acumulen a les capes de neu, des d’on es filtren cap als aqüífers en desgelar-se. L’equip de Melanie Bergmann, de l’Alfred Wegener Institut alemany, ha detectat microplàstics a la neu de l’Àrtic en concentracions que han sorprès la comunitat científica: fins a 14.400 partícules per litre de neu fosa en algunes mostres recollides al mar de Barents, molt per sobre dels valors registrats a zones urbanes europees com Viena o Hamburg.
Pirineus i Catalunya: dades locals que preocupen
Més a prop, la situació no convida a la tranquil·litat. L’estació de mesurament del Pico du Midi, als Pirineus centrals, registra de manera sistemàtica precipitació de partícules plàstiques en dies de pluja procedent del sud, és a dir, quan el vent bufa des de la Península Ibèrica. Això situa les emissions espanyoles i catalanes —el trànsit rodat, la indústria tèxtil, l’agricultura amb acolxat plàstic— com a fonts rellevants en el circuit atmosfèric de la contaminació plàstica d’alta muntanya. El projecte europeu ANDROMEDA, en el qual participen institucions catalanes com el CREAF, ha engegat mostrejos sistemàtics a Catalunya per cartografiar la distribució d’aquesta pluja invisible, amb resultats preliminars que apunten a valors preocupants fins i tot en entorns poc urbanitzats de les comarques del Ripollès i la Cerdanya.
L’agricultura és un vector especialment rellevant que sovint queda fora del debat públic. A Catalunya, milers d’hectàrees de cultiu utilitzen muls de plàstic —làmines negres per controlar les males herbes— que es fragmenten a l’intempèrie i alliberen partícules que el vent distribueix pels camps veïns i, eventualment, per l’atmosfera. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, el sector agrícola genera cada any més de 12.000 tones de residus de plàstic, dels quals una part significativa no es gestiona adequadament i acaba fragmentant-se in situ.
Efectes sobre la salut: el que ja sabem i el que inquieta
La recerca sobre l’impacte dels microplàstics en la salut humana avança amb una velocitat que difícilment manté el pas amb la preocupació social. El 2024, un estudi publicat a The New England Journal of Medicine va generar titulars a tot el món: investigadors de la Universitat Campania Luigi Vanvitelli van trobar microplàstics i nanoplàstics en les plaques d’ateroma extretes de pacients cardíacs, i les persones amb major presència d’aquestes partícules tenien un risc 4,5 vegades superior de patir un infart o un ictus en els tres anys posteriors. Unes xifres que, combinades amb estudis previs que havien detectat microplàstics en pulmons humans, sang, placenta i llet materna, configuren un panorama que els toxicòlegs descriuen com d’incertesa alarment: no sabem exactament quant mal fan, però les evidències s’acumulen en una mateixa direcció.
Els nanoplàstics —partícules inferiors a un micròmetre, invisibles al microscopi òptic convencional— afegeixen una capa addicional de complexitat perquè poden travessar la barrera hematoencefàlica i acumular-se en teixits fins ara considerats protegits. La recerca en aquest camp és incipient però ja ha motivat que l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) hagi obert una revisió del marc normatiu actual, considerat insuficient per regular l’exposició humana a través de l’aire, l’aigua i els aliments.
Polítiques i solucions: anar a l’origen
Filtrar la pluja no és una opció, però actuar sobre les fonts d’emissió sí que ho és. El Tractat Global sobre Plàstics de l’ONU, en negociació des del 2022 i amb una nova ronda de converses prevista per al 2025 a Ginebra, aspira a establir obligacions vinculants per reduir la producció i millorar la gestió dels residus plàstics a escala planetària. Les posicions dels estats membres de la Unió Europea defensen un text ambiciós que inclogui restriccions a la producció, mentre que grans productors de petroli com Aràbia Saudita o Rússia pressionen per limitar el tractat a la gestió dels residus, eludint la qüestió de fons.
A escala europea, el Reglament d’Envasos i Residus d’Envasos aprovat el 2024 obliga els estats membres a reduir un 5% la generació d’envasos plàstics d’un sol ús per al 2030, i un 10% per al 2035. Catalunya, amb el seu Pla de Prevenció i Gestió de Residus vigent fins al 2027, ha fixat objectius de reducció en origen que els experts consideren necessaris però insuficients si no s’acompanyen d’inversió en alternatives materials i d’una regulació estricta de l’ús agrícola del plàstic. Mentrestant, la pluja continua caient, i amb ella, partícules que ningú ha fabricat per ser respirades.
