Sota els camps de blat del Penedès, les arrosseres del Delta de l’Ebre o les vinyes del Priorat hi ha un organisme viu que tarda entre 500 i 1.000 anys a formar un centímetre de gruix. Es tracta del sòl agrícola, i s’està erosionant a un ritme que cap generació anterior havia vist. Mentre el debat climàtic se centra en les emissions de CO₂ o la pujada del nivell del mar, la crisi silenciosa que s’accelera sota els nostres peus passa gairebé desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans i, massa sovint, també per als responsables polítics.
Una xifra que ho canvia tot: 24 bilions de tones
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el planeta perd anualment uns 24 bilions de tones de sòl fèrtil per efecte de l’erosió hídrica i eòlica combinades. A Europa, la situació és especialment preocupant a la conca mediterrània: un informe del Centre Comú d’Investigació de la Comissió Europea publicat el 2023 alertava que més del 60% dels sòls del continent es troben en un estat degradat o altament degradat. Catalunya, amb la seva topografia de pendents pronunciats i la pressió combinada de l’agricultura intensiva i les sequeres cada cop més prolongades, és una de les zones més vulnerables de la península Ibèrica.
L’erosió, però, no és l’únic enemic. La compactació del sòl per maquinària pesant, l’excés de fertilitzants nitrogenats, la pèrdua de matèria orgànica i la salinització progressiva de terres de regadiu formen un còctel que redueix dràsticament la capacitat productiva. Un sòl sà pot retenir fins a nou vegades el seu pes en aigua; un sòl degradat deixa córrer la pluja i s’esquerda amb la calor. El resultat és un cercle viciós: menys humitat, menys microorganismes, menys nutrients, menys collita.
El clima que amplifica la ferida
El canvi climàtic actua com un accelerador brutal d’aquest procés. Les pluges torrencials, cada cop més intenses i concentrades en pocs episodis estacionals, arranquen capes superficials de terra que havien trigat segles a consolidar-se. Al mateix temps, els períodes de secada prolongada ressequen la superfície i la deixen indefensa davant el vent. La primavera del 2024 va ser un exemple dolorós al territori català: les DANA de tardor van provocar esllavissades i pèrdues de sòl importants a comarques del Baix Llobregat i el Maresme que tot just es recuperaven de mesos de dèficit hídric.
A més de la producció d’aliments, la degradació del sòl té una dimensió climàtica de primer ordre que sovint s’oblida. Els sòls saludables són el segon major embornal de carboni del planeta, per darrere dels oceans. S’estima que emmagatzemen aproximadament el triple del carboni que hi ha a l’atmosfera. Quan es degraden i s’oxiden, alliberen aquest carboni en forma de CO₂ i metà, convertint-se d’embornals en fonts netes d’emissions. El sòl és, alhora, víctima i agent del canvi climàtic.
Agricultura regenerativa: la resposta que guanya terreny
Davant d’aquest panorama, el concepte d’agricultura regenerativa ha deixat de ser patrimoni exclusiu de cercles ecologistes per aterrar en recerques acadèmiques, polítiques europees i, de manera creixent, en explotacions familiars. La idea central és senzilla: en comptes de tractar el sòl com un substrat inert al qual s’afegeixen nutrients externament, cal gestionar-lo com un ecosistema. Això implica la rotació de cultius, la coberta vegetal permanent entre temporades, la reducció del llaurar profund, la reintroducció de la ramaderia extensiva en formats que evitin la sobreexplotació i l’ús de compostatge en substitució dels adobs sintètics.
Experiències concretes a la Garrotxa o al Pallars Jussà demostren que el canvi és possible i econòmicament viable. Masies que han apostat per la cobertura vegetal dels camps durant l’hivern i la reducció del llaurar han observat en cinc anys una recuperació mesurable de la matèria orgànica del sòl, un millor comportament davant les pluges torrencials i una reducció dels costos en fitosanitaris. El testimoni de pagesos com els de la cooperativa la Selvatana, al Gironès, que treballen amb criteris agroecològics des de fa més d’una dècada, és un argument pràctic difícil de refutar.
La Unió Europea, per la seva banda, ha incorporat la salut del sòl com un eix central de l’Estratègia de Sòls 2030, amb l’objectiu que el 75% dels sòls del continent es trobin en bon estat d’aquí a sis anys. La normativa, però, és de moment voluntària, i els experts avisen que sense obligatorietat i finançament adequat les bones intencions no es traduiran en canvis reals sobre el terreny.
Qui paga el preu del sòl perdut
L’impacte econòmic de la degradació dels sòls a escala global supera, segons el Fons Mundial per a la Natura (WWF), els 10 bilions de dòlars anuals en pèrdua de serveis ecosistèmics, un xifra que dobla el PIB de l’Estat espanyol. A escala local, cada tona de sòl erosionat significa menys capacitat de retenció d’aigua, més risc d’inundacions aigües avall i menys rendiment agrícola a llarg termini. La paradoxa és que els qui menys culpa en tenen, els petits agricultors que treballen amb marges estretíssims, són els primers a rebre la factura.
Recuperar el sòl perdut no és impossible, però requereix temps, voluntat política i, sobretot, un canvi de mirada col·lectiu. Tractar la terra com un recurs renovable il·limitat ha estat un error civilitzatori de proporcions colossal. Entendre que cada tassa de cafè, cada llesca de pa o cada got de vi depèn d’una capa de pocs centímetres d’organisme viu és el primer pas per prendre’ns seriosament la crisi que tenim literalment sota els peus.
