Sota els camps de conreu i les urbanitzacions del Camp de Tarragona, l’aigua desapareix. Les masses d’aigua subterrànies que durant generacions han abastit municipis, indústries i explotacions agrícoles de la comarca han perdut un 38% del seu volum en els últims cinc anys, segons les dades del Sistema d’Informació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). No es tracta d’una anomalia puntual, sinó del resultat acumulat de la sobreexplotació continuada i d’una sequera estructural que el canvi climàtic ha convertit en la nova normalitat al litoral mediterrani català.
Quan la pluja ja no és suficient per recarregar el subsòl
El funcionament d’un aqüífer depèn d’un equilibri fragil: l’aigua que s’extreu no pot superar la que filtra des de la superfície. Durant dècades, la pluja i les crescudes estacionals dels rius Francolí i Gaià —principals recàrregues naturals del sistema— compensaven el consum. Però des del 2018, les precipitacions a la demarcació de Tarragona han estat sistemàticament per sota de la mitjana histórica, amb anys com el 2022 en què es van registrar mínims de 278 litres per metre quadrat a les estacions de l’interior, molt lluny dels 550 l/m² de referència. El resultat és que l’aqüífer del Baix Gaià, un dels més importants de la zona, ha vist baixar el seu nivell piezomètric gairebé dotze metres respecte als registres de 2015.
La hidrogeòloga Marta Sanfeliu, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili, porta tres anys monitorant els pous de la comarca i descriu una tendència que no admet optimismes fàcils: «El ritme d’extracció agrícola no ha baixat de forma proporcional a la reducció de la recàrrega. Estem tirant del capital, no dels interessos». I el capital, afegeix, tarda molt a reconstituir-se: en condicions normals, la plena recuperació d’un aqüífer sobreexplotat pot requerir entre vint i cinquanta anys.
L’agricultura, principal consumidora però no l’única culpable
El sector agrícola absorbeix aproximadament el 65% de les extraccions totals als aqüífers del Camp de Tarragona, d’acord amb l’informe anual de l’ACA del 2023. Els conreus de fruiters i l’avellaner —cultiu emblemàtic de la zona— depenen en gran mesura del reg per degoteig alimentat per pous privats, molts dels quals funcionen amb concessions antigues que no reflecteixen la realitat hidrogeològica actual. L’administració ha obert en els últims dos anys 47 expedients de regularització de captacions il·legals o no declarades, però el procés avança lentament i les sancions rarament es tradueixen en una reducció efectiva del bombeig.
Al costat de l’agricultura, el creixement urbanístic de municipis com Vila-seca, Cambrils o Salou —alimentat durant anys pel turisme de la Costa Daurada— ha multiplicat la demanda domèstica i hotelera sense que la planificació territorial incorporés estudis seriosos sobre la capacitat de càrrega hídrica del territori. Els plans urbanístics dels anys noranta i dos mil simplement no contemplaven un escenari de sequera estructural, i ara els municipis hereten una infraestructura dimensionada per a un clima que ja no existeix.
Intrusió salina i el perill per a l’abastament humà
La davallada dels nivells freàtics a les zones costaneres comporta un risc addicional que els tècnics consideren especialment greu: la intrusió d’aigua marina als aqüífers litorals. Quan la pressió de l’aigua dolça subterrània disminueix, el mar tendeix a avançar cap a l’interior del subsòl, salinitzant les masses d’aigua de forma irreversible o molt difícilment reversible. Ja s’han detectat concentracions de clorurs per sobre dels 250 mg/l —el límit màxim establert per la Directiva Marc de l’Aigua de la UE— en vuit pous de seguiment situats entre Altafulla i Mont-roig del Camp, una franja costanera on la pressió extractiva és especialment intensa.
Si aquests aqüífers queden inutilitzables per a l’abastament humà, el Camp de Tarragona hauria de dependre exclusivament de l’aigua superficial del sistema Siurana-Riudecanyes i de les connexions amb la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), que ja treballa al límit de la seva capacitat en èpoques de màxima demanda estival. La dessaladora de l’Ampolla, operativa des del 2010, podria ampliar la seva producció, però el cost energètic i econòmic d’aquesta opció la converteix en un pedaç costós, no en una solució estructural.
Mesures en marxa i el debat sobre la gestió de la demanda
La Generalitat ha inclòs el Camp de Tarragona entre les zones de risc d’estrès hídric en el nou Pla de Gestió del Districte de Conca Hidrogràfica de Catalunya 2022-2027, cosa que obliga a elaborar programes de mesures específics per reduir les extraccions. Entre les actuatives previstes hi ha l’actualització del cens de captacions, la implantació de comptadors obligatoris als pous agrícoles i la creació d’una xarxa de control piezomètric en temps real. Paral·lelament, alguns ajuntaments com Reus han posat en marxa campanyes de reducció del consum domèstic amb tarifes progressives que penalitzen els grans consumidors.
Però per a investigadors com Sanfeliu, el debat de fons és un altre: «Podem gestionar millor el que tenim, però si no parlem de limitar la demanda de manera vinculant, estarem sempre un pas enrere». En un territori on l’economia turística i la producció agrícola depenen estructuralment de l’aigua, aquesta conversa és política abans que tècnica. I els aqüífers, mentrestant, continuen baixant.
