Sota els camps de blat de moro del Penedès, a trenta centímetres de profunditat, hi ha un món que durant dècades hem tractat com si no existís. Un gram de sòl sa pot contenir fins a deu mil milions de microorganismes, una xarxa de bacteris, fongs, nematodes i artròpodes que transformen matèria orgànica, fixen nitrogen i regulen el cicle del carboni. Quan aquest ecosistema s’esgota —per efecte dels llaurats intensius, els herbicides sistèmics o els fertilitzants de síntesi— la terra es converteix en un substrat inert que necessita cada cop més inputs químics per produir el mateix. El cercle viciós s’alimenta sol. I el temps per tallar-lo s’escurça.
El diagnòstic: dècades de mineria de sòl
L’agricultura industrial del segle XX va aconseguir multiplicar els rendiments de manera espectacular, però a un preu que ara comença a passar factura. Segons la Food and Agriculture Organization de les Nacions Unides, un terç dels sòls agrícoles del planeta es troben en un estat de degradació moderat o greu. A Catalunya, l’erosió afecta especialment les comarques de l’interior, on les pluges torrencials —cada cop més intenses a causa del canvi climàtic— arrosseguen una capa de terra que ha trigat milers d’anys a formar-se. Es calcula que la formació natural d’un centímetre de sòl fèrtil requereix entre cent i mil anys; la pèrdua, en canvi, pot produir-se en una sola temporada de cultiu malament gestionada.
El problema no és únicament agronòmic. Els sòls degradats alliberen carboni a l’atmosfera en lloc d’absorbir-lo, contribuint directament a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’estima que els sòls agrícoles del món podrien segrestar fins a 1.800 milions de tones de CO₂ equivalents per any si es gestionessin amb pràctiques regeneratives, una xifra comparable a les emissions anuals de l’aviació global. El sòl, doncs, no és només una qüestió de sobirania alimentària: és una peça central de la política climàtica.
Agricultura regenerativa: principis i pràctiques
El terme «agricultura regenerativa» ha passat de ser una etiqueta de mercat alternativa a ocupar les agendes de la Comissió Europea i dels grans fons d’inversió agrícola. Però darrere del concepte hi ha una filosofia concreta: en comptes d’optimitzar l’extracció, optimitzar la funció ecològica del sòl. Això es tradueix en un conjunt de pràctiques que, combinades, restableixen la vida subterrània: el no-laurat o laurat mínim, que evita destruir l’estructura fúngica del sòl; els cultius de cobertura, que protegeixen la superfície entre temporades i aporten matèria orgànica; la rotació de cultius diversificada, que trenca els cicles de plagues sense herbicides; la integració de ramaderia i agricultura, recuperant el paper dels animals en la fertilització natural; i la reducció dràstica —o eliminació— d’agroquímics de síntesi.
A la finca Can Casals, al Bages, el pagès Jordi Casals porta cinc anys sense llaurar. «El primer any el rendiment va caure un quinze per cent, i vaig tenir por», explica. «Al tercer any ja havia recuperat els nivells anteriors, però gastant la meitat en fertilitzants i amb una terra que aguanta molt millor la sequera.» La seva experiència no és un cas aïllat: un metaanàlisi publicat el 2023 a la revista Nature Sustainability que recollia dades de més de tres-cents estudis va concloure que les pràctiques regeneratives redueixen els costos d’inputs entre un vint i un trenta per cent a llarg termini, tot i que el període de transició requereix suport financer.
Les micorizes: l’aliat invisible que canvia-ho tot
Un dels descobriments científics que més ha transformat la comprensió del sòl és el paper de les xarxes de micorizes, fongs que estableixen relacions simbiòtiques amb les arrels de la majoria de plantes. Aquests fongs, que en condicions naturals colonitzen entre el seixanta i el noranta per cent dels vegetals terrestres, actuen com una extensió del sistema radicular: augmenten fins a cent vegades la superfície d’absorció d’aigua i nutrients, i a canvi reben glucosa de la planta. El problema és que els fungicides i els fertilitzants fosfatats en excés destrueixen aquestes colònies, i els sòls llaurats repetidament no poden mantenir les xarxes micoríziues, que necessiten continuïtat per créixer.
Empreses catalanes com Symbiom, amb seu a Girona, estan desenvolupant inoculants micorítzics per ajudar els pagesos en transició a restablir aquesta simbiosi de manera accelerada. La recerca aplicada s’ha convertit en un pont entre la ciència del sòl i la realitat dels camps, una connexió que fins fa poc era inexistent.
Política i mercat: el canvi estructural que cal
L’agricultura regenerativa no pot prosperar només amb la voluntat individual de pagesos innovadors. Necessita un marc polític i econòmic que no la penalitzi. La nova Política Agrícola Comuna de la Unió Europea, amb els seus ecoesquemes, destina per primera vegada pagaments directes a qui adopti pràctiques beneficioses per al sòl; a Catalunya, el Departament d’Acció Climàtica ha anunciat una línia d’ajudes específica per a la transició regenerativa dins el programa LEADER 2023-2027, tot i que els agricultors denuncien que la burocràcia és excessiva i els pagaments, lents.
El mercat també envia senyals: cadenes de distribució com Veritas o la cooperativa L’Ortiga de Barcelona ja certifiquen i promocionen productes d’agricultura regenerativa amb un sobrepreu que permet als productors absorbir els costos de transició. Però mentre el preu dels aliments convencionals no incorpori el cost real de la degradació del sòl —una externalitat que ara paguem tots via erosió, inundacions i pèrdua de carboni— la competència continuarà sent desigual.
La terra no espera. Cada temporada de cultiu convencional és una decisió que es pren sobre un patrimoni natural que pertany a les generacions futures. I cada pagès que canvia de model demostra, paleta en mà, que una altra manera de produir aliments no sols és possible sinó rendible. La pregunta ja no és si l’agricultura pot ser regenerativa, sinó si el sistema agroalimentari té la valentia política i econòmica per fer el salt.
