Les aigües del Mediterrani occidental s’han escalfat prop d’1,5 graus centígrads en superfície des de 1990, i les conseqüències sobre la fauna bentònica —la que viu associada al fons marí— comencen a ser quantificables amb una precisió que fins ara era impossible. Un estudi publicat el març del 2025 a la revista Marine Ecology Progress Series, fruit de la col·laboració entre el Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i l’Institut Français de Recherche pour l’Exploitation de la Mer (IFREMER), revela que els cefalòpodes de fons —principalment el pop comú (Octopus vulgaris), el lluç de mar (Eledone cirrhosa) i la sèpia (Sepia officinalis)— han retret la seva distribució efectiva en un 70% respecte als anys noranta. La causa principal no és la sobrepesca, sinó la combinació d’episodis d’hipòxia estival, l’acidificació progressiva i la desaparició de praderies de posidònia que actuen com a zones de cria.
Quan l’escalfament buida el fons marí
El fons del Mediterrani no és un desert inert. Entre 50 i 200 metres de profunditat —la plataforma continental—, hi viu una comunitat densa d’invertebrats, peixos demersals i cefalòpodes que ha structurat les pesqueres artesanals catalanes durant segles. El problema és que aquesta franja batimètrica és precisament la més vulnerable als canvis tèrmics: quan les temperatures superficials pugen per sobre dels 29 graus durant les onades de calor marines —com la registrada entre juliol i setembre del 2023 al golf de Lleó—, la termoclina s’enfonsa i redueix l’oxigen disponible als fons fins a valors que alguns organismes no poden tolerar.
Segons les dades de l’estudi, els camps de pesca de pop a l’entorn del delta de l’Ebre i del cap de Creus han passat de registrar captures mitjanes de 4,2 quilograms per hora d’arrossegament el 1993 a tan sols 0,8 kg/h el 2023. Els pescadors artesanals de l’Ametlla de Mar i de Roses ho descriuen amb precisió empírica: «Abans de Sant Joan ja teníem el pop. Ara, si n’apareix algun a l’agost, és una excepció», explica un patró de barca contactat per l’ICM durant el treball de camp. Aquesta percepció local coincideix fil per randa amb les dades acústiques i les xarxes de mostreig sistemàtic que l’estudi ha analitzat en una sèrie temporal de trenta anys.
El paper invisible de la posidònia en el cicle del pop
Un dels vectors menys evidents del declivi és la pèrdua de les praderies de Posidonia oceanica, l’herbei marí endèmic del Mediterrani. Encara que el pop adult és un animal de roca i de fons tou, les femelles busquen les fulles mortes de la posidònia —la matte— per fer-hi les postes i penjar-hi els ous. La degradació d’aquestes praderies per ancoratge, escorrentiu d’aigües eutrofitzades i escalfament sostenible elimina, doncs, el bressol reproductiu de l’espècie.
L’ICM estima que Catalunya ha perdut entre un 25% i un 35% de la cobertura de posidònia en els últims quaranta anys. Les praderies del Garraf, del cap de Salou i de les illes Medes estan en regressió documentada, i algunes han desaparegut en zones puntuals on la temperatura de l’aigua supera de manera recurrent els 28 graus a finals d’estiu. Sense aquest substrat, la recuperació natural de les poblacions de cefalòpodes és estructuralment impossible, per molt que es restringeixin les captures.
Pesca artesanal en risc i pressió sobre el sector
Les implicacions econòmiques no són menors. La Federació Catalana de Confraries de Pescadors estima que el pop i la sèpia representen entre el 18% i el 22% dels ingressos de la flota artesanal catalana —la que opera amb nanses, palangres i arts menors—, un segment que ocupa directament prop de 2.400 pescadors professionals a Catalunya. Si la distribució d’aquestes espècies continua retrocedint vers aigües més profundes o latituds més septentrionals, una part significativa d’aquesta flota perdrà el seu recurs principal sense que hi hagi una alternativa clara a curt termini.
Davant d’aquesta situació, el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat ha anunciat l’ampliació de les àrees marines protegides de Catalunya, que passaran del 2,3% actual al 10% de les aigües jurisdiccionals catalanes el 2030, en línia amb el marc europeu de la Llei de Restauració de la Natura aprovada el 2024. L’ICM-CSIC treballa paral·lelament en un programa de monitoratge continu amb sensors bentònics a la plataforma continental del delta de l’Ebre, finançat per l’Agència Espanyola d’Investigació, per detectar en temps real els episodis d’hipòxia i correlacionar-los amb els moviments de la fauna.
Una espècie sentinella d’un mar que canvia
El pop és, en certa manera, un indicador privilegiat de la salut del fons marí: és sensible als canvis de temperatura i d’oxigenació, té un cicle de vida curt d’un o dos anys —cosa que fa que les seves poblacions reflecteixin ràpidament les condicions ambientals—, i és al centre de la xarxa tròfica bentònica, tant com a depredador de crustacis i mol·luscos com a presa de la moixina (Conger conger) i del tauró gat (Scyliorhinus canicula). Quan les poblacions de Octopus vulgaris cauen de manera tan pronunciada, els efectes en cascada sobre la resta de l’ecosistema demoral triguen un o dos cicles a manifestar-se, però acaben afectant espècies comercials de rang superior.
Els investigadors de l’ICM subratllen que les projeccions climàtiques per al Mediterrani —un mar que s’escalfa entre 20% i 40% més de pressa que la mitjana global dels oceans— indiquen que els episodis d’hipòxia estival seran més freqüents i més intensos a partir del 2035. Sense una reducció dràstica de les emissions globals i sense la restauració activa dels ecosistemes costaners, el mapa de distribució dels cefalòpodes bentònics al Mediterrani occidental continuarà encongint-se, any rere any, en silenci.
