A l’estiu del 2022, una columna de gel de la Marmolada, al Tirol italià, es va desprendre sobtadament i va matar onze excursionistes. No va ser un accident imprevisible: era la conseqüència d’un gel cada cop menys estable, d’unes temperatures que aquell juliol van superar els 10 °C a 3.000 metres d’altitud. El que va passar a la Marmolada és avui el símbol més dramàtic d’una crisi silenciosa que afecta els grans reservoris naturals d’aigua dolça del continent europeu: les glaceres dels Alps.
Un retrocés sense precedents en dades
Des de l’any 1850, les glaceres alpines han perdut aproximadament el 60% del seu volum total, segons les dades del World Glacier Monitoring Service (WGMS), amb seu a Zuric. Però el ritme s’ha accelerat de forma alarmant: entre el 2000 i el 2020, el ritme de pèrdua de massa glacial va ser el doble que durant tota la segona meitat del segle XX. L’estiu calorós del 2022 va ser especialment devastador, amb una pèrdua de 5 quilòmetres cúbics de gel en un únic any, la pitjor dada registrada a Suïssa des que es porten registres sistemàtics.
La glacera d’Aletsch, la més gran dels Alps centrals, mesura avui uns 22 quilòmetres de llargada i continua encongint-se a un ritme de 40 metres per any. Al Pirineu, les glaceres aragoneses han passat de 33 masses de gel inventariades el 1894 a menys de 19 a l’actualitat, i moltes d’aquestes ja es classifiquen tècnicament com a plaques de gel residual, masses de menys de 10 hectàrees que han perdut el moviment dinàmic propi d’una glacera activa. La del Monte Perdido, patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, podria desaparèixer completament abans del 2050.
Molt més que una pèrdua paisatgística
Sovint la narrativa mediàtica enquadra el desglaç com una pèrdua estètica o turística, però les implicacions van molt més lluny. Les glaceres actuen com a torres d’aigua naturals: emmagatzemen la precipitació hivernal en forma de gel i la van alliberant durant l’estiu, precisament quan els cabals dels rius tendeixen a baixar i la demanda agrícola i humana és màxima. Quan aquest mecanisme s’altera, les conseqüències es noten avall.
El Po, el riu més llarg d’Itàlia, va registrar el 2022 el nivell més baix en 70 anys, afectant el reg de la plana del Padana, responsable del 40% de la producció agropecuària italiana. El Rhin, que neix als Alps suïssos, va quedar tan baix aquell mateix estiu que alguns trams no eren navegables per als vaixells de mercaderies, amb les consegüents pèrdues logístiques milionàries. A Catalunya, el Segre, el Ter i el Noguera Pallaresa depenen parcialment del fos dels nevats pirinencs i, en menor mesura, de les restes glacials, un suport que anirà minvant de manera irreversible.
La ciència explica per què no hi ha marxa enrere
Els climatòlegs adverteixen que, fins i tot en l’escenari més optimista de reducció d’emissions, les glaceres alpines continuaran retraient-se durant dècades a causa de la inèrcia tèrmica del sistema climàtic. Un estudi publicat el 2023 a la revista Nature Climate Change per investigadors del Institut Politècnic Federal de Zuric (ETH Zürich) concloïa que, amb un escalfament limitat a 1,5 °C respecte als nivells preindustrials —l’objectiu de l’Acord de París—, els Alps perdrien entre el 40% i el 50% del volum glacial restant d’aquí a finals de segle. Amb un escalfament de 3 °C o més, la pràctica totalitat del gel alpí hauria desaparegut el 2100.
Això significa que la finestra d’actuació no serveix per salvar les glaceres tal com les coneixem, sinó per decidir quant en queda. Cada dècima de grau importa, i cada any de retard en la reducció d’emissions hipoteca una mica més els recursos hídrics de milers de municipis alpins i mediterranis. Els governs suís i austríac han iniciat experiments de coberta de superfícies glacials amb vels geotèxtils durant l’estiu per frenar el fos localitzat, però els propis científics reconeixen que es tracta de mesures d’abast molt limitat davant d’un fenomen d’escala global.
Adaptar-se al món sense gel
La resposta política comença a incorporar la variable glacial en la planificació hídrica. Suïssa ha aprovat una llei de protecció de les glaceres que prohibeix noves infraestructures turístiques en zones glacials i obliga a inventariar anualment la massa de gel existent. França ha engegat el programa Eau et Glaciers, que preveu la construcció de nous embassaments d’alta muntanya per compensar parcialment la pèrdua de la regulació natural. A Espanya, el Ministeri per a la Transició Ecològica ha encarregat un estudi sobre la vulnerabilitat hídrica del Pirineu per al període 2025-2050, però els experts reclamen plans concrets d’adaptació que encara no han materialitzat.
Mentre els científics mesuren, els fotògrafs documenten i els polítics planifiquen, les glaceres continuen reculant, centímetre a centímetre, cada dia de l’any. El que desapareix no és només gel: és una memòria climàtica de milers d’anys i, sobretot, una garantia d’aigua per als que vivim avall. Potser per entendre la magnitud del que perdem cal mirar-ho des d’aquí baix, quan l’estiu apreta i el riu baixa escàs, i recordar que al cim hi havia gel que avui ja no hi és.
