Durant dècades, els boscos han figurat en tots els plans climàtics com la gran esponja natural del planeta: organismes capaços d’absorbir el CO₂ que les xemeneies i els tubs d’escapament escupen a l’atmosfera. Però a la conca mediterrània, aquesta equació fa temps que s’ha girat del revés. Segons les últimes anàlisis del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), els boscos de la mediterrània occidental, inclosos els catalans, han passat en les últimes dues dècades de ser embornals nets de carboni a emetre’n més del que capturen, convertint-se en un factor que accelera el canvi climàtic en lloc de frenar-lo.
Quan l’arbre deixa de ser aliat
El fenomen no és sobtat ni anecdòtic. La combinació de tres factors que s’alimenten mútuament ha transformat radicalment la funció ecològica dels boscos de la façana atlàntica ibèrica i del litoral català: la sequera persistent, les temperatures mitjanes que han pujat 1,4 graus centígrads a Catalunya des dels anys setanta, i una onada d’incendis forestals d’alta intensitat que any rere any carbonitza extensions cada vegada més grans. El resultat és que arbres estressats per la manca d’aigua fan la fotosíntesi a menor ritme, alliberen més CO₂ per la respiració cel·lular, i quan moren —per plagues, incendis o simple dessecació— el carboni emmagatzemat en el seu tronc i arrels torna a l’atmosfera de cop.
El CREAF ha documentat que a les àrees de bosc mediterrani sec —alzinars i pinedes de pi blanc sobretot—, la taxa de mortalitat arbòria s’ha triplicat entre el 2000 i el 2023 respecte al període 1975-2000. El pi blanc (Pinus halepensis), que és l’espècie dominant en més del 40% de la superfície forestal catalana, és especialment vulnerable: el seu metabolisme, adaptat a la sequera puntual, no pot sostenir episodis de dèficit hídric que ara duren entre vuit i deu mesos consecutius.
Incendis i plagues: el cercle que s’accelera
L’estiu del 2022 va ser un punt d’inflexió que els investigadors citen com a exemple recurrent. Els incendis que van arrasar més de 40.000 hectàrees a Catalunya i les Terres de l’Ebre van alliberar en poques setmanes una quantitat de CO₂ equivalent a mesos sencers d’emissions del sector del transport a tot el país. Però el problema no acaba quan s’apaguen les flames: les zones cremades triguen entre quinze i vint anys a recuperar la capacitat d’absorció de carboni, i en molts casos el bosc que hi creix és més jove, menys dens i estructuralment més fràgil davant el proper incendi.
Paral·lelament, la proliferació de la Tomicus destruens, un escarabat perforador de l’escorça que s’ha expandit de manera espectacular gràcies a les temperatures hivernals suaus, ha matat milers de pins als massissos del Montseny, el Montnegre i la serra de Prades en els últims cinc anys. Quan la plaga s’instal·la en un arbre ja debilitat per la sequera, la mort és quasi inevitable en qüestió de setmanes. Cada arbre mort és, en termes climàtics, una petita bombona de CO₂ que es descomprimeix lentament durant anys.
La gestió forestal com a eina climàtica
Davant d’aquest panorama, alguns investigadors i gestors forestals apunten a la silvicultura activa com a resposta obligada. La idea és contraintuitiva però té fonament científic: tallar arbres de manera selectiva per reduir la densitat del bosc pot augmentar la resistència dels exemplars que resten, dotar-los de més accés a l’aigua del sòl i reduir el risc que un incendi es propagui com una catifa de foc. El Centre de la Propietat Forestal de Catalunya ha pilotat en els últims tres anys tractaments silvícoles en unes 12.000 hectàrees de bosc privat, amb resultats que mostren una reducció del 30% en la mortalitat arbòria en les parcel·les tractades respecte a les zones control.
Tanmateix, la solució no és només tècnica. Bona part dels boscos catalans estan fragmentats en propietats privades petites, moltes d’elles abandonades des que l’activitat ramadera i llevateria va declinar a mitjan segle XX. Sense una figura jurídica i econòmica que incentivi la gestió col·lectiva, els propietaris no tindran ni els recursos ni la motivació per intervenir, i el bosc continuarà creixent descontrolat i morint desordenat.
El que diuen les dades i el que cal fer
L’Agència Europea de Medi Ambient va publicar el setembre passat un informe que situava la conca mediterrània com la regió d’Europa on la capacitat d’absorció de carboni dels ecosistemes forestals ha caigut més ràpidament des del 2010. Espanya, Portugal i Grècia encapçalen la llista de països on la pèrdua de boscos productius —entesos com a embornals actius— ha estat més severa. A Catalunya, el Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial, revisat el 2023, reconeix per primera vegada que la funció de segrest de carboni forestal no pot donar-se per garantida en els escenaris climàtics de les properes dècades.
El canvi de paradigma és profund i incòmode: durant anys hem comptat amb els boscos com a compensació natural de les emissions que no érem capaços de reduir. Si els boscos mediterranis han deixat de fer aquesta feina —o pitjor, si ara sumen emissions—, l’equació climàtica s’ha tornat molt més difícil. I la urgència de reduir les emissions en origen, sense confiar en la naturalesa com a amortidor, és ara més evident que mai.
