Sota cada bosc hi ha una altra selva. Una xarxa de fils blanquinosos i ramificats, invisible a primera vista, que connecta les arrels dels arbres com si fos internet orgànic. Les micorizes —associacions simbiòtiques entre fongs i plantes— no són una curiositat científica menor: són l’arquitectura fonamental sobre la qual s’aguanten els ecosistemes forestals del planeta. Entendre-les, i sobretot protegir-les, és una de les tasques més urgents de l’ecologia del segle XXI.
Quan els fongs alimenten el bosc
La relació entre fongs i arbres funciona com un mercat d’intercanvi sofisticat. L’arbre, gràcies a la fotosíntesi, produeix sucres que cedeix al fong a través de les arrels; el fong, a canvi, extreu del sòl fòsfor, nitrogen i altres minerals que la planta difícilment podria absorbir per si sola. Però el sistema va molt més enllà d’un simple troc bilateral. Els micòlegs parlen de la wood wide web —la «xarxa de xarxes» del bosc— per descriure com una sola xarxa fúngica pot connectar desenes d’arbres de la mateixa espècie o fins i tot d’espècies diferents, redistribuint nutrients cap als individus més febles o als plançons que creixen a l’ombra.
La investigadora Suzanne Simard, de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va demostrar ja el 1997 que els bedolls adults transferien carboni actiu als avets joves a través d’aquests canals fúngics, especialment a l’estiu, quan els plançons tenien menys llum solar disponible. Trenta anys de recerca posterior han confirmat i ampliat aquells resultats: el bosc no és una col·lecció d’individus en competència, sinó una comunitat interdependents amb mecanismes de suport mutus tan complexos com els de qualsevol ecosistema animal.
La crisi climàtica rebenta l’equilibri subterrani
El problema és que aquest sistema extraordinàriament eficient és, alhora, extraordinàriament sensible. Les micorizes depenen de temperatures del sòl estables, d’una humitat mínima i d’una química del terreny que el canvi climàtic i la silvicultura intensiva estan alterant a un ritme sense precedents. Les sequeres prolongades —com les que han assotat la Península Ibèrica en els darrers cinc anys, amb el 2023 com l’any més sec des que hi ha registres a moltes conques catalanes— debiliten els fils del miceli i redueixen la seva capacitat de transport de nutrients. Quan el fong falla, l’arbre queda exposat: perd resiliència davant les plagues, tarda més a recuperar-se dels episodis de fred extrem i, finalment, mor abans.
Un estudi publicat el 2023 a la revista Nature per un equip internacional de 200 investigadors va analitzar dades de més de 70 països i va concloure que el 36% de les espècies de fongs micorizants estan en declivi a Europa. A la conca mediterrània, la situació és especialment greu perquè les alzines i els pins —els arbres dominants dels boscos catalans— depenen en gran mesura d’espècies fúngiques de distribució molt local, és a dir, difícilment substituïbles si desapareixen d’una zona concreta.
Silvicultura i sòl: els errors que s’acumulen
Més enllà del clima, la gestió forestal convencional porta dècades maltractant el sòl sense ser-ne plenament conscient. Les tallades a ras, que eliminen d’una sola vegada tota la massa arbòria d’una parcel·la, destrueixen físicament les xarxes de miceli, que necessiten anys per regenerar-se. L’ús de maquinària pesant compacta el sòl i trenca els fils fúngics superficials. Els herbicides aplicats per controlar la vegetació de ribera o per facilitar la regeneració de plantacions comercials eliminen espècies herbàcies que actuen com a hostes intermediaris per a molts fongs. I l’obsessió per les monocultures de pins o eucaliptus crea deserts fúngics, perquè la diversitat de fongs correlaciona directament amb la diversitat d’espècies arbòries presents.
A Catalunya, el Pla General de Política Forestal vigent fins al 2032 reconeix la importància dels fongs com a indicadors de salut forestal i preveu algunes mesures de protecció, però els experts del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) adverteixen que els recursos destinats a la monitorització dels ecosistemes subterranis continuen sent marginals en comparació amb la urgència del problema.
Restaurar el bosc des de baix
La bona notícia és que existeixen tècniques de restauració forestal que ja incorporen les micorizes com a element central. La inoculació de plançons amb fongs micorizants seleccionats —una pràctica que es fa a vivers especialitzats com el Viver Forestal de Santa Coloma de Farners, a la Selva— millora substancialment la supervivència dels arbres en zones degradades. Experiències pilot en àrees cremades del Bages i el Berguedà han mostrat taxes de supervivència dels plançons inoculats un 40% superiors als no tractats, especialment durant els primers estius, quan l’estrès hídric és màxim.
Paral·lelament, la silvicultura de selecció contínua —que treballa per parcel·les petites, respecta la massa arbòria adulta i evita els moviments de terra agressius— permet que les xarxes fúngiques preexistents actuïn com a «ponts biològics» que acceleren la colonització de les zones tractades. No és una solució màgica ni immediata, però és la que millor respecta la lògica que el bosc porta milions d’anys perfeccionant.
El sòl forestal no és brut. És un organisme complex que respira, comunica i cuida. Apendre a gestionar el que no es veu pot ser, paradoxalment, la clau per salvar allò que sí que veiem: els arbres que ens donen ombra, que purifiquen l’aire i que absorbeixen el carboni que el planeta ja no pot suportar.
