Les aigües subterrànies de Catalunya estan sota una pressió creixent que poques vegades ocupa els titulars amb la urgència que mereix. Segons les dades més recents de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), 47 punts de control dels aqüífers catalans presenten concentracions de nitrats per sobre dels 50 mg/L, el llindar màxim que estableix la Directiva Europea sobre Nitrats. En algunes zones del Pla de l’Estany, el Segrià o el Baix Empordà, les mesures arriben a doblar o triplicar aquest límit, una situació que posa en risc l’abastament d’aigua potable de centenars de municipis i que la Comissió Europea ja ha advertit que podria derivar en un nou procediment d’infracció contra Espanya.
D’on venen els nitrats i per què s’acumulen
El nitrogen és un element imprescindible per a la vida, però quan s’acumula en excés als aqüífers es converteix en un contaminant persistent i difícil d’eliminar. La principal font de contaminació no és industrial sinó agrícola: la gestió dels purins porcins —Catalunya concentra gairebé el 25% de la cabana porcina de tot l’Estat— i l’aplicació abusiva de fertilitzants nitrogenats sintètics en cultius de regadiu expliquen la major part dels casos. Quan plou o es rega en excés, el nitrat que no absorbeix la planta s’infiltra pel sòl i arriba als aqüífers, on pot romandre durant dècades sense degradar-se.
El problema no és nou, però s’ha accelerat. Des dels anys noranta existeix una xarxa de zones vulnerables a la contaminació per nitrats d’origen agrari, que a Catalunya comprèn avui 105 municipis. Malgrat això, els controls sobre l’aplicació de dejeccions ramaderes han estat llacunosos i les sancions, escasses. L’Agència Catalana de l’Aigua reconeix en el seu últim informe del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya que la tendència no s’ha revertit en les zones de més pressió ramadera, especialment a la plana de Lleida i les comarques gironines d’interior.
Salut pública i ecosistemes en joc
L’exposició prolongada a l’aigua amb concentracions elevades de nitrats comporta riscos sanitaris documentats, especialment per a lactants —la metahemoglobinèmia, coneguda popularment com la síndrome del nadó blau, és la manifestació més greu— i per a adults amb consums crònics. Però els efectes no s’aturen en la salut humana. Quan els nitrats arriben als rius i als aiguamolls generen fenòmens d’eutrofització: l’excés de nutrients dispara la proliferació d’algues i cianobacteris, que esgoten l’oxigen dissolt a l’aigua i provoquen la mort massiva de peixos, amfibis i invertebrats. Als aiguamolls de l’Alt Empordà i a l’entorn del delta de l’Ebre, investigadors de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) han documentat episodis recurrents d’hipòxia associats, en part, a l’entrada de nitrogen agrícola pels cursos fluvials.
La directiva marc de l’aigua de la Unió Europea obliga els estats membres a assolir el bon estat ecològic de les masses d’aigua el 2027, un termini que s’acosta i que Catalunya, en moltes conques, difícilment podrà complir si no s’acceleren les mesures correctores.
Mesures insuficients davant d’un problema estructural
El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural ha actualitzat recentment els programes d’actuació a les zones vulnerables, que inclouen limitacions a les dosis màximes d’aplicació de purins, períodes de veda hivernal i requisits d’emmagatzematge de les dejeccions. Malgrat tot, les entitats agràries adverteixen que moltes explotacions no disposen d’infraestructures adequades per complir la normativa, mentre que les organitzacions ambientalistes com el GEPEC o Ecologistes en Acció denuncien que la inspecció sobre el terreny és clarament insuficient per garantir el compliment real.
Algunes comarques han explorat solucions innovadores, com el tractament de purins per generar biogàs o la valorització del nitrogen com a adob organic certificat, però la seva implantació és encara marginal respecte al volum total de dejeccions generades. Paral·lelament, la Generalitat treballa en la revisió del Pla de gestió de les dejeccions ramaderes, un document estratègic que hauria d’establir techos de càrrega ramadera per comarques, però la pressió del sector porcí ha ralentit la seva aprovació definitiva.
Una crisi que requereix decisions incòmodes
El debat sobre els nitrats als aqüífers és, en el fons, un debat sobre el model agrari. Catalunya ha construït una indústria càrnia de gran envergadura econòmica, que dona feina a milers de persones i genera exportacions significatives, però que exerceix una pressió sobre el territori que els cicles naturals de l’aigua ja no poden absorbir. Els ajuntaments de les zones afectades es troben amb pous municipals fora de servei i han d’invertir en sistemes de tractament o en connexions a xarxes d’abastament allunyades, amb un cost que recau sobre els veïns.
L’any 2024, la Comissió Europea va advertir formalment Espanya per l’incompliment de la Directiva de Nitrats en diverses comunitats autònomes, Catalunya inclosa. Si no es presenten plans de millora creïbles, la multa pot ser milionària. Però més enllà de les sancions, el que estan dient les dades dels aqüífers catalans és que l’aigua que queda sota el sòl —la que abasteix fonts, fonts, pous i, en definitiva, la vida quotidiana de moltes poblacions rurals— porta inscrit el rastre d’unes decisions agràries que, sense correcció, hipotecaran les generacions que vénen.
