Durant dècades, la seva absència va ser el gran buit invisible dels boscos catalans. Però el llop gris (Canis lupus) ha tornat al Pirineu i a la Catalunya central, i amb ell ha tornat també una de les disputes ambientals més intenses dels últims anys: qui guanya i qui perd quan el gran predador recupera el territori que un dia va ser seu?
Una reconquesta lenta i documentada
La presència estable de llops a Catalunya es va confirmar de manera definitiva cap al 2018, quan les càmeres de trampeig dels Agents Rurals van registrar individus a l’Alt Pirineu, procedents principalment de la població italiana dels Apenins. Des de llavors, les deteccions s’han multiplicat. Segons dades del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya, el 2023 es van documentar almenys quatre nuclis reproductors actius en territori català, amb rastres i excrements analitzats genèticament que confirmen la diversitat d’individus. No és una invasió sobtada, sinó una recolonització natural i progressiva que ja ha succeït a França, Itàlia, Alemanya i fins i tot als Països Baixos, on el llop porta anys recuperant terreny perdut fa segles.
El procés no és nou a escala europea. Des que Espanya i la resta de països de la Unió Europea van incloure el llop a la Directiva Hàbitats com a espècie protegida, la seva recuperació ha estat gradual però incontestable. El que canvia a Catalunya és que ara el debat ja no és teòric: hi ha ramats atacats, hi ha pagesos en peu de guerra i hi ha ecologistes que defensen que sense depredadors naturals l’equilibri del bosc es trenca.
El cost real per als ramaders
Parlar del retorn del llop sense escoltar els qui viuen a la muntanya seria un exercici de comoditat urbana. Els ramaders del Berguedà, el Ripollès o l’Alt Urgell no veuen en el llop una postal d’èxit conservacionista, sinó una amenaça directa als seus mitjans de vida. Segons la Unió de Pagesos, entre el 2019 i el 2023 s’han registrat a Catalunya més de 200 atacs confirmats o compatibles amb llop, amb centenars de caps de bestiar morts, sobretot ovelles i cabres. Les indemnitzacions arriben, però amb retards administratius que esgoten la paciència dels afectats, i mai no cobreixen del tot el cost emocional de trobar un ramat devastat.
Les mesures de protecció existeixen —gossos de guarda com el Mastí dels Pirineus, tanques elèctriques, pastors nocturns— però impliquen una despesa i una logística que moltes explotacions petites no poden assumir sense suport públic. El risc real és que la pressió del llop acceleri l’abandonament de la ramaderia extensiva, precisament aquella que manté oberts els prats d’altura i prevé l’emboscament del territori.
Per què el llop importa a l’ecosistema
La ciència, però, és clara sobre el paper dels grans predadors. El cas més estudiat del món és el del Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units, on la reintroducció del llop el 1995 va desencadenar el que els ecòlegs anomenen una cascada tròfica: la sola presència del depredador va modificar el comportament dels cérvols, que van deixar de pasturar en zones obertes prop dels rius, cosa que va permetre la regeneració de la vegetació de ribera i, en conseqüència, va estabilitzar els cursos fluvials. Tot plegat per la por d’un animal que regula comportaments sense ni tan sols haver de matar gaire.
A Catalunya, el senglar (Sus scrofa) s’ha convertit en un veritable problema agrícola i forestal per la seva sobreabundància, en part fruit de la desaparició dels grans depredadors. El llop, juntament amb el linx —del qual s’estudia una possible reintroducció al nord ibèric—, podria contribuir a reequilibrar unes poblacions d’ungulats que ara per ara generen danys milionaris a l’agricultura i als boscos. No és una solució màgica, però és un factor ecològic que cap gestió forestal seriosa pot ignorar.
Coexistència: l’únic camí possible
El debat sobre el llop tendeix a polaritzar-se en posicions irreconciliables, però la realitat a països com França o Itàlia demostra que la coexistència és possible, encara que mai fàcil. La clau no és decidir si el llop és bo o dolent, sinó construir un sistema de gestió just que protegeixi l’espècie i, al mateix temps, garanteixi la viabilitat econòmica dels ramaders de muntanya. Això implica finançament àgil per a mesures preventives, indemnitzacions ràpides i adequades, i un diàleg real entre l’administració, el sector ramader i els col·lectius conservacionistes.
Catalunya es juga en aquest debat quelcom més que la sort d’una espècie concreta: es juga el model de gestió del seu territori rural, la capacitat de mantenir viva l’activitat ramadera extensiva i la coherència d’unes polítiques de biodiversitat que no poden quedar bé en els papers europeus i malament sobre el terreny. El llop ha tornat. Ara cal decidir quin tipus de país volem ser per rebre’l.
