Quan el 2004 el cranc blau americà (Callinectes sapidus) va aparèixer per primera vegada al delta de l’Ebre, pocs imaginaven que dues dècades més tard es convertiria en un dels pitjors malsons de la pesca local. Avui, les captures d’aquest crustaci depredador han enfebrat els mercats —la seva carn és apreciada— però la seva presència ha delmitat les poblacions d’anguila, cloïssa i musclo de riu, i ha transformat de dalt a baix els equilibris ecològics d’un dels humedals més importants de la península Ibèrica. El cranc blau és, en miniatura, el retrat d’un problema global que l’Agència Europea de Medi Ambient considera ja la segona causa de pèrdua de biodiversitat al món, per darrere únicament de la destrucció directa d’hàbitats.
Un problema que creix amb el clima i el comerç global
Les espècies exòtiques invasores no són un fenomen nou —el conill va arribar a la Mediterrània amb els romans, i el lletsó americà porta segles entre nosaltres—, però la seva velocitat d’expansió és ara radicalment diferent. La combinació de tres factors ho explica: l’escalfament global, que obre noves finestres climàtiques abans inhòspites per a moltes espècies; l’augment exponencial del comerç internacional, que multiplica les vies d’entrada involuntàries, i la fragmentació dels ecosistemes autòctons, que redueix la seva capacitat de resistència. Segons l’Informe d’Avaluació Global sobre Espècies Exòtiques Invasores publicat per la IPBES el 2023, al planeta hi ha documentades més de 37.000 espècies exòtiques establertes fora del seu rang natiu, de les quals almenys 3.500 es consideren invasores amb impactes documentats. El cost econòmic global supera els 423.000 milions de dòlars anuals, una xifra que s’ha quadruplicat en cada dècada des dels anys seixanta.
A Catalunya, el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores recull ja més de 180 tàxons establerts, des de la cotorra argentina (Myiopsitta monachus) als parcs urbans de Barcelona fins al jacint d’aigua (Eichhornia crassipes) als canals de reg del Baix Ebre. La picuda vermella de la palmera (Rhynchophorus ferrugineus), introduïda accidentalment amb material vegetal ornemental als anys noranta, ha arrasat les poblacions de palmeres autòctones del litoral mediterrani i obliga els ajuntaments a destinar milions d’euros a tractaments preventius.
Del mar als boscos: la pressió sobre els ecosistemes autòctons
L’impacte no es limita a un o dos casos mediàtics. Als boscos de la Catalunya central, l’ailant (Ailanthus altissima), arbre originari de la Xina introduït com a ornamental al segle XIX, colonitza les clarianes obertes pels incendis i desplaça la regeneració natural de roures i pins. La seva capacitat d’alliberar substàncies al·lelopàtiques —compostos químics que inhibeixen el creixement d’altres plantes— el converteix en un competidor especialment agressiu en terrenys disturbats. Als rius pirinencs, la truita arc de Sant Martí (Oncorhynchus mykiss), introduïda durant dècades per a la pesca esportiva, ha contribuït a la regressió de la truita comuna (Salmo trutta) en trams on abans era abundant.
Al litoral, la situació al·lucionant és la proliferació de l’alga Caulerpa cylindracea, que cobreix extensos fons del Cap de Creus i de les Illes Medes amb una catifa verda que substitueix les praderies de posidònia, autèntics nurseries de peixos i embornals de carboni. Mentrestant, el peix globus (Lagocephalus sceleratus), originari de l’oceà Índic i introduït a la Mediterrània a través del canal de Suez en el que els científics anomenen migració lessepsiana, és tòxic per al consum humà i provoca danys severs a les xarxes de pesca artesanal.
Gestió i prevenció: la finestra d’oportunitat es tanca
Els experts coincideixen que actuar en fases primerenques és infinitament més eficaç que intentar eradicar una espècie ja establerta. El protocol de detecció primerenca i resposta ràpida —conegut per les sigles EDRR en anglès— és el gran cavall de batalla de les administracions europees. El reglament europeu 1143/2014 sobre espècies exòtiques invasores obliga els estats membres a elaborar llistes d’espècies prioritàries i a actuar de manera coordinada, però l’aplicació pràctica continua sent desigual. A Catalunya, els Agents Rurals coordinen programes de control de l’almesquera (Ondatra zibethicus) als aiguamolls de l’Empordà i del visó americà (Neovison vison) a les conques fluvials del nord, amb resultats prometedors però que requereixen recursos humans i econòmics estables any rere any.
La ciència ciutadana ha emergit com un aliat inesperat. Plataformes com iNaturalist o el projecte INVASIBER permeten que qualsevol persona geolocalitzi i fotografiï avistaments d’espècies sospitoses, construint en temps real mapes de distribució que alimenten les bases de dades dels gestors. Milers de voluntaris a Catalunya han contribuït a cartografiar la distribució del llagostí roig de Louisiana (Procambarus clarkii) o de la serp de collar americana (Trachemys scripta), la famosa tortuga de Florida que una generació va criar en aquaris i que ara colonitza basses i estanys de tot el país.
La paradoxa del canvi climàtic com a accelerador
Hi ha una ironia cruel en tot plegat: el mateix canvi climàtic que debilita els ecosistemes autòctons obre portes a espècies termòfiles procedents de latituds més càlides. Espècies que fins fa poc no podien sobreviure els hiverns del nord de Catalunya ara hi passen sense problemes. El mosquit tigre (Aedes albopictus), present ja a tota la franja litoral i penetrant cap a l’interior, n’és l’exemple més visible i el que afecta més directament la salut pública. Però darrere seu avancen silenciosament centenars d’altres organismes, cadascun capaç de desencadenar una reacció en cadena en l’ecosistema que l’acull. Preservar la biodiversitat autòctona en un context d’escalfament exigeix ara, més que mai, una gestió activa, financiada i coordinada que vagi molt més enllà de la simple prohibició de vendre tortugues als mercats.
