Si teniu l’oportunitat de conèixer algun pagès o ramader i us expliquen les seves penúries la pregunta que us fareu és perquè no han sortit abans al carrer a cremar-ho tot. I no vull dir uns mesos abans, sinó uns anys abans. Avui en dia, la feina del sector primari (tant l’agricultura, com la ramaderia o la pesca) són feines que tenen un punt d’heroisme i que requereixen un caràcter vocacional. Els ramaders, per citar només un exemple, han de suportar les pràctiques monopolístiques de les grans cadenes de distribució lletera, que quan convé els compren la llet per sota del preu de cost. Conec més d’un cas on al ramader li han venut com “un favor” comprar-li la llet a preu de parracs per, diuen, dedicar-la a fer llet en pols. Uns pagesos amb els quals també hi he tingut un contacte estret són els que es dediquen a la producció d’oli. Aquests han de veure com les grans cadenes d’alimentació especulen amb el preu de l’oli i el fan pujar i pujar sense pagar-los més. Si una marca d’oli d’oliva verge extra de qualitat es vol posicionar per a un sector de consumidors d’alt poder adquisitiu el seu preu sempre ha d’estar a una distància determinada de l’oli de marca blanca. Ara bé, quan el preu de la marca blanca es dispara -i es dispara de la mateixa manera a tots els hipermercats en un pacte encobert entre empreses-, els productors d’oli de qualitat o pugen els preus per continuar marcant la diferència qualitativa o no es mouen. Si pugen molt el preu poden arribar a quedar fora de mercat, i si no ho fan el consumidor pensarà que abans l’estaven enganyant. Complicat de gestionar. D’altra banda, en aquest àmbit no s’ha fet prou educació pública com perquè els consumidors puguin distinguir el valor de consumir oli d’oliva verge o verge extra en lloc d’oli refinat.
Aquests són alguns petits exemples, però els problemes de la pagesia catalana són molts, fins al punt que amenacen la seva supervivència. Hi ha dues excuses que la Unió Europea fa servir per escanyar la pagesia -no la catalana, la de tot Europa-: una és la protecció del consumidor i l’altra és el canvi climàtic. Primer punt. Tot allò que es produeix en l’àmbit de la Unió està sotmès a un control molt estricte, que obliga a pagesos i ramaders a omplir un conjunt de paperassa que els sepulta. Les lleis per garantir el benestar animal, el control de la traçabilitat en el conjunt de la cadena alimentària, la garantia que no s’usen pesticides, les quotes per territoris… Un munt de normes que majoritàriament tenen sentit i són necessàries però que no s’apliquen als productes que arriben de fora dels països de la Unió i que podem trobar a supermercats i botigues. Així doncs, mentre ens omplen l’entorn del missatge que hem de consumir productes de proximitat la realitat és que mengem fruita i verdura que arriba del Marroc, de Mèxic o de la Xina, per citar tres exemples. Aquests aliments no han de passar les dures exigències de la burocràcia europea i, per tant, es poden vendre a preus més competitius.
En relació al segon punt, el canvi climàtic, la Unió i certa opinió política i pública ens alerta pels problemes que causa el metà dels pets de les vaques de les granges; la contaminació dels aqüífers pels purins i un llarg etcètera de veritats, mitges veritats i força demagògia per no qualificar-ho directament de mentida. En aquest àmbit no es prenen decisions coherents. I al darrera d’una decisió incoherent sempre hi ha un interès. Per exemple, en relació a la sequera. És prou conegut que molts embassaments van obrir comportes abans de la sequera per especular amb la pujada del preu de l’electricitat. És informació publicada i contrastada. A Catalunya recentment s’ha aprovat una normativa per paliar els efectes de la sequera que redueix l’aigua que necessiten els conreus i no legisla sobre piscines i complexos turístics. I així, tantes i tantes coses més, que tenen a veure amb la Política Agrària Comuna (la de la Unió) i amb les decisions de les administracions catalana i espanyola.
Foto de la tractorada a Barcelona. Font:Ramblalibre.com
És un exercici de cinisme que després de les tractorades a Catalunya, i posteriorment a d’altres llocs de l’Estat, tots els polítics surtin a fer declaracions sobre la importància del sector primari i d’ajudar a la viabilitat de la pagesia. Diuen que ara ho estudiaran a fons, i que parlaran amb Europa perquè ja es veu que això no pot ser. Així doncs, que hi fan els polítics catalans i espanyols a la UE: gratar-se la pebrotera fins que els col·lapsen les carreteres? Probablement. I que han d’estudiar ara que no sàpiguen? Ells són els executors de la política europea en el seu país i ells són els que s’hi podrien haver oposat. I no ho han fet i no ho faran. Per cert, impagables les afirmacions dels responsables de Comissions Obreres i UGT, no donant suport als pagesos adduint que “són empresaris”. Sí que ho són, com el 99 i escaig per cent dels autònoms, microempresaris i petits i mitjans empresaris catalans i espanyols. Quina diferència hi ha entre un autònom i un treballador al règim general? Per què els segons tenen dret a ser defensats pels sindicats majoritaris i els primers no?
Hi ha una decisió política unànime -decidida per no se sap ben bé qui- perquè Europa esdevingui un continent de serveis i turisme; desindustrialitzat i sense sector primari. No és una afirmació conspiranoica. Totes les decisions que es prenen van en aquesta direcció. I si van en aquesta i no en una altra, doncs, com es diu en castellà “blanco y en botella”. I en aquest acord s’hi inclouen tots aquells que viuen del sistema, com els sindicats majoritaris, que són tan establishment com les grans patronals. Les ideologies han mort, visca el diner!
Com passa en moltes altres coses, estem sols. El nostre futur, però, és a les nostres mans. Depèn de nosaltres. De les nostres decisions de compra. De la pressió popular sobre els polítics. De la capacitat de resiliència i combat. Pensem que volem: acabar menjant escarabats i bitxos torrats en un enfilat; carn feta en impressores, o productes realment naturals? Tots aquests que dicten la política comuna en nom d’un futur sostenible tindran credibilitat quan deixin de desplaçar-se en avions privats. Mentrestant, com va dir no fa massa un home savi: que els bombin!
