El Dia Mundial del Clima ens recorda l’enorme importància de cuidar el nostre planeta i prendre mesures per a combatre el canvi climàtic. Cada any, el 26 de març, el món pren iniciatives per a conscienciar sobre els desafiaments ambientals i promoure solucions escalfament global. L’any 2024, avui cobra una rellevància encara major, donada la urgència de la crisi climàtica global. Aquí t’expliquem alguns dels elements fonamentals per a tenir en compte aquest Dia Mundial del Clima 2024.
Malgrat els esforços realitzats, les emissions globals de CO₂ segueixen en augment a tot el món, i les seves conseqüències són cada vegada més inacceptables. L’increment de les temperatures, els esdeveniments climàtics extrems i l’acidificació dels oceans estan aconseguint nivells mai vists.
Un informe recent de l’Organització Meteorològica Mundial i el Servei de Canvi Climàtic de Copernicus apunta al fet que Europa és el continent que més s’està escalfant en el món. A Espanya, la temperatura va superar l’any passat en 1,3 °C la mitjana del període 1991-2020, marcant així l’any més calorós de la història. I el 2024 sembla que continuarà amb la mateixa tendència.
La preocupació pels gasos d’efecte d’hivernacle (GEI) ha evolucionat significativament al llarg de la història. A partir del segle XIX, científics com Svante Arrhenius van començar a alertar sobre l’impacte de les activitats humanes en el clima. Durant el segle XX, es va consolidar l’enteniment científic, però la preocupació pública encara no era predominant.
«En els anys 60 van començar a donar-se els primers models computacionals, juntament amb l’aparició d’altres tecnologies com els satèl·lits artificials o el radar, i el sistema de mesurament meteorològic a nivell mundial», explica el físic i investigador de ciències atmosfèriques Juan Antonio Añel.
En les dècades de 1980 i 1990, l’evidència científica es va enfortir, portant a la formació d’organismes com el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Des del nou mil·lenni, esdeveniments climàtics extrems i la signatura d’acords internacionals, com l’Acord de París en 2015, han intensificat la preocupació i l’acció global per a abordar la problemàtica.
Les emissions globals de CO₂ de la crema de combustibles fòssils han aconseguit anivellis rècord en 2023, superant la temperatura límit de l’Acord de París en cinc ocasions. A mesura que augmentava la preocupació pels efectes en el planeta, així com el desenvolupament d’energies renovables i maneres de millorar l’eficiència energètica, també s’han desenvolupat altres línies de recerca.
Les tècniques d’intervenció climàtica han estat objecte de discussió i estudi durant diverses dècades, però la seva popularitat ha augmentat en els últims anys. Diversos científics van començar a pensar que l’humà hauria d’intervenir de manera activa en els cicles de la terra per a poder contrarestar els efectes derivats de l’augment d’emissions.
Algunes de les primeres propostes es remunten al segle XX. Per exemple, en 1965, el científic Roger Revelle va suggerir la idea de dispersar partícules reflectores en l’atmosfera per a reduir el canvi climàtic. No obstant això, no va ser fins a les últimes dècades que aquestes idees, la majoria experimentals, van començar a ser més discutides i estudiades dins de la comunitat científica.
Aquesta línia inclou una àmplia gamma de projectes i tecnologies potencials, des de la construcció de preses o la manipulació de les mars fins a la gestió de les emissions en l’aire. En l’actualitat, són tres les principals línies de recerca.
La captura de carboni com a solució al canvi climàtic
Una de les tècniques venudes com més prometedores consisteix en la captura mecànica d’emissions, com el CO₂. Això podria aconseguir-se mitjançant plantes generadores d’energia, un altre tipus de fonts industrials o l’extracció per mitjà d’una substància química absorbent i enormes ventiladors per a moure l’aire i passar-lo per filtres.
Una vegada remogut, se li podria emmagatzemar sota terra o convertir-ho en mineral (en forma de carbonat, en concret).
En el món hi ha 30 projectes operatius i 153 en desenvolupament, sent la planta d’Islàndia, Orca, la més avançada en aquest projecte. El 8 de setembre de 2021 es va posar en funcionament per a filtrar el diòxid de carboni de l’atmosfera, barrejar-lo amb aigua i injectar-ho a 1.000 metres de profunditat en roca basàltica.
«La tecnologia actual no arriba ni per a cobrir ni les emissions que hi havia a principis de segle, a més de ser molt costosa», agrega Añel.
La quantitat de CO₂ que es captura avui suposa només el 0,1% de les emissions globals. Si tots els projectes anunciats es posessin en marxa, capturarien el 0,6%. A això hauríem de sumar les tones que porten ja dècades acumulades, ja que aquest té una esperança de vida de milers d’anys.
L’estratègia costaria al voltant de 30 bilions de dòlars en total, amb una despesa anual d’aproximadament un bilió de dòlars, en comparació amb una estratègia amb menor dependència d’aquesta tecnologia, segons apunta la Universitat d’Oxford.
Solucions basades en la naturalesa per a pal·liar el canvi climàtic
Altres possibles estratègies volen aprofitar els processos naturals per a reduir les emissions i augmentar la capacitat de la biosfera per a capturar i emmagatzemar carboni. Aquí trobem tècniques com la reforestació, la gestió sostenible de sòls agrícoles, restauració d’aiguamolls, manglars o l’agricultura regenerativa.
Els experts porten anys avisant que sense la protecció dels boscos no és possible frenar el canvi climàtic. Els arbres absorbeixen un terç del diòxid de carboni (CO₂) que els humans generem i al mateix temps són emissors. La reforestació és positiva, però fer-la sense control pot tenir un impacte indesitjat sobre la biodiversitat. «A més, no hi ha suficient sòl com per a plantar arbres i que siguin embornals de carboni pel que es busquen altres projectes que també puguin servir com a embornals», explica l’ambientòleg Rodrigo Gómez Sánchez.
L’agricultura climàtica intel·ligent també s’està posicionant com una altra de les solucions. Cerca augmentar la productivitat i la resiliència dels sistemes agrícoles al mateix temps que redueix el seu impacte i s’adapta al canvi climàtic. Pràctiques com la selecció d’espècies resistents al clima, la rotació de cultius o la gestió de residus i fertilitzants són algunes de les seves pràctiques.
Els jardins verticals i corredors biològics per a mitigar els efectes del canvi climàtic, disminuir la temperatura urbana o millorar la qualitat de l’aire, també s’han convertit en una línia de recerca com a infraestructura verda. Com a exemple, la ciutat de Manchester va desenvolupar un jardí de pluja. És a dir, una àrea plena de plantes on les precipitacions es canalitzen i s’absorbeixen lentament per a evitar que arribi a les carreteres i voreres, i s’acabi desbordant el clavegueram.
Si bé aquest ambientòleg considera que avui dia continuen trobant-se en una fase experimental, sí que considera que seran molt importants de cara al futur.
Altres articles d’interès: 6 consells per a estalviar aigua en el bany
