A 120 quilòmetres de la costa de Dinamarca, en un mar que rarament descansa, giren les pales d’Hornsea Three: el parc eòlic marí més gran del món, amb una capacitat instal·lada que supera els 2.800 megawatts i prou energia per abastir gairebé tres milions de llars britàniques. No és una anècdota tecnològica ni un titular circumstancial. És la punta visible d’una transformació energètica que Europa ha decidit accelerar com mai abans, i que converteix el vent del mar en un dels principals protagonistes de la descarboització del continent.
Per què el mar és millor que la terra
L’argument fonamental és físic: al mar, el vent bufa amb més intensitat i regularitat que a l’interior. Les turbines marines generen energia durant el 40 o el 50% de les hores de l’any, mentre que les instal·lacions terrestres rarament superen el 25 o el 30%. Això vol dir que cada megawatt instal·lat a l’oceà produeix gairebé el doble d’electricitat que el seu equivalent en terra. A més, l’absència d’obstacles naturals —serralades, boscos, edificis— permet instal·lar turbines de dimensions impensables a terra ferma: les últimes generacions de molins marins superen els 260 metres d’alçada total i generen fins a 15 megawatts cadascun, una xifra que hauria semblat ciència-ficció fa tan sols una dècada.
L’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA) calcula que el potencial tècnic global de l’eòlica offshore supera els 35.000 gigawatts, gairebé quatre vegades la capacitat elèctrica total instal·lada al món sencer. Europa n’és conscient: la Unió Europea s’ha fixat l’objectiu d’arribar als 300 gigawatts d’eòlica marina el 2050, partint dels poc més de 30 gigawatts actuals. Assolir aquesta fita requeriria, en termes pràctics, instal·lar un nou parc marí de gran escala cada setmana durant els pròxims vint-i-cinc anys.
L’eòlica flotant: la frontera que s’acosta
La gran limitació de l’eòlica marina convencional és la profunditat: les estructures fixes ancorades al fons marí només són viables fins a uns 60 o 70 metres, cosa que exclou una part molt significativa dels oceans. L’eòlica flotant —amb plataformes semisumergibles amarrades al fons per cables tensats— elimina aquest obstacle i obre les portes a zones de gran potencial com la costa de Califòrnia, el Japó o, molt especialment, el Mediterrani occidental. El parc piloto Hywind Tampen, operatiu al mar del Nord noruec des del 2022, ha demostrat que la tecnologia funciona a escala industrial: els seus onze aerogeneradors flotants subministren electricitat a plataformes petrolíferes que, amb una paradoxa cridanera, n’estan reduint les emissions.
Catalunya i l’Estat espanyol han posat els ulls en aquesta tecnologia. El Govern espanyol va aprovar el 2023 una zonificació d’àrees marines aptes per a l’eòlica offshore que inclou zones del golf de Lleó i el litoral mediterrani, amb projeccions de fins a 1.800 megawatts per a les costes catalanes. La Generalitat, per la seva banda, treballa en un pla de desenvolupament que hauria de concretar-se en els pròxims anys, tot i que les tensions amb el sector pesquer i la protecció dels ecosistemes marins fan del procés una negociació delicada.
Impactes ambientals: ni blanc ni negre
El debat sobre l’impacte ambiental de l’eòlica marina és més matisat del que sovint es presenta. D’una banda, les estructures submarines actuen com a esculls artificials, afavorint la fixació de mol·luscs, algues i peixos, i creant nous ecosistemes on abans hi havia un fons de sorra uniforme. Estudis realitzats als parcs eòlics del mar del Nord confirmen que la biomassa marina als voltants de les torres és significativament superior a la de zones sense estructures, i que algunes espècies de peix s’hi concentren en abundància.
De l’altra, els processos de construcció —especialment els cops de martell per clavar les pilones al fons— generen sorolls subaquàtics que poden desorientar cetacis i peixos. L’empresa danesa Ørsted, líder mundial en eòlica offshore, ha pilotat sistemes de «cortines de bombolles» al voltant de les zones de perforació per atenuar el so i reduir l’afectació sobre els dofins i els porposes. La qüestió de les aus i els ratpenats és un altre front obert: les col·lisions amb pales en rotació representen un risc real per a les aus migratòries, tot i que els parcs marins, situats sovint fora de les rutes de migració costanera, generen menys conflictes que els terrestres.
El preu del vent i la cadena de subministrament
Malgrat l’entusiasme tecnològic i polític, l’eòlica marina travessa un moment d’incertesa econòmica. La inflació en el cost dels materials, els problemes en les cadenes de subministrament globals i la pujada dels tipus d’interès han encarit notablement els projectes entre el 2021 i el 2024. Al Regne Unit, el govern va adjudicar subhastes d’energia renovable el 2023 en les quals cap projecte d’eòlica marina va presentar ofertes perquè els preus garantits resultaven insuficients per cobrir els costos reals. Empreses com Siemens Gamesa —amb seu a Zamudio, al País Basc— han patit pèrdues milionàries derivades de problemes tècnics en nous models de turbines, posant de manifest que la cursa tecnològica no és gratuïta.
Amb tot, la trajectòria a llarg termini és inequívoca. Els costos de l’eòlica marina s’han reduït un 70% en l’última dècada i la majoria d’analistes preveuen que continuaran baixant a mesura que la indústria escali. El vent del mar no s’acaba, no contamina i, a diferència del gas o el carbó, no depèn de cap dictadura ni de cap conflicte geopolític. Que Europa ho aprofiti a temps dependrà tant de la voluntat política com de la capacitat d’escoltar el mar amb cura, perquè construir sobre l’oceà sense entendre’l seria repetir, amb turbines i cables, els errors que ara s’intenten reparar.
