Cada primavera, milions d’insectes abandonen els seus nius i s’endinsen en un paisatge cada vegada més hostil. Les abelles mel·líferes, els borinots, les papallones i centenars d’espècies de dípters fan una feina invisible però absolutament imprescindible: pol·linitzen el 84% de les espècies de cultiu europees i el 90% de les plantes silvestres del planeta. I, tanmateix, estan desapareixent. Segons l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), les poblacions d’abelles silvestres han caigut un 37% en les últimes tres dècades a la Unió Europea. No és una estadística abstracta; és el preludi d’una crisi alimentària sense precedents.
Un col·lapse silenciós amb causes múltiples
La desaparició dels pol·linitzadors no té una causa única sinó una constel·lació de factors que s’alimenten mútuament. Els plaguicides neonicotinoides —com l’imidacloprid i el tiametoxam— encapçalen la llista dels acusats. L’EFSA va confirmar el 2018 que aquests compostos representen un risc inacceptable per a les abelles, cosa que va empènyer la UE a prohibir-ne l’ús a l’exterior. Però la pressió del lobby agroindustrial ha aconseguit obtenir nombroses exempcions d’emergència, fins al punt que, entre 2013 i 2023, els estats membres van autoritzar-ne l’aplicació almenys 97 vegades per a cultius com la remolatxa sucrera. França, Bèlgica i Romania han estat els més recurrents en aquest recurs legal.
Paral·lelament, la pèrdua d’hàbitat és devastadora. La intensificació agrícola ha convertit hectàrees i hectàrees de marges florits, bardisses i pastures en deserts verds de monocultiu. Un estudi publicat a la revista Science el 2023 estimava que Europa ha perdut el 50% de la seva cobertura floral silvestre des dels anys cinquanta. Sense flors, no hi ha nèctar; sense nèctar, no hi ha pol·linitzadors. El cercle es tanca amb el canvi climàtic, que altera els cicles de floració i provoca desajustos fenològics: les plantes floreixen quan els insectes encara no han sortit de la hivernació, o a l’inrevés.
Quan el camp sent les conseqüències
Els agricultors de les comarques gironines que cultiven poma i pera ja ho saben de primera mà. En els últims cinc anys, diversos pagesos de l’Alt Empordà han hagut de llogar arnes d’abelles itinerants per garantir la pol·linització dels seus fruiters, una pràctica fins fa poc inimaginable en una zona amb tradició apícola. El cost d’arrendar colònies s’ha duplicat en menys d’una dècada, i els apicultors avisen que la demanda supera amb escreix l’oferta disponible.
A escala global, el Grup d’Experts Intergovernatiu sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES) calcula que el valor econòmic de la pol·linització és d’entre 235.000 i 577.000 milions de dòlars anuals. Productes tan quotidians com els ametlles, els tomàquets, els maduixots, el cafè o el cacau dependrien parcialment o totalment de la feina d’aquests insectes. L’amenaça, per tant, no és ecològica en abstracte: afecta directament la seguretat alimentària de milers de milions de persones.
Polítiques que arriben tard i curtes
La Comissió Europea va aprovar el 2018 la Iniciativa de la UE sobre els pol·linitzadors, revisada el 2023 amb objectius més ambiciosos dins del marc de l’Estratègia de Biodiversitat 2030. El pla contempla recuperar, com a mínim, el 30% de les terres degradades, reduir l’ús de pesticides en un 50% i restaurar els ecosistemes agrícoles. Però les organitzacions ecologistes, des de WWF fins a Greenpeace, coincideixen que els mecanismes de control són febles i que la reforma de la Política Agrícola Comú del 2023 va ser una oportunitat perduda: els subsidis a la producció intensiva continuen sent molt més elevats que els incentius als agricultors que adopten pràctiques favorables als pol·linitzadors.
A Catalunya, el Departament d’Acció Climàtica ha impulsat programes de sembra de marges florits en zones de secà, especialment a la Plana de Lleida, i des del 2022 alguns ajuntaments com Vic i Girona han adoptat mesures de jardineria urbana respectuosa amb els insectes, evitant la poda de plantes en flor durant els períodes crítics. Iniciatives valuoses, però encara gotes d’aigua en un oceà de reptes estructurals.
La resposta que el sistema alimentari hauria d’adoptar ja
Els científics que estudien la crisi dels pol·linitzadors insisteixen que les solucions existeixen i que, en bona mesura, coincideixen amb altres objectius de sostenibilitat. Diversificar els cultius, eliminar progressivament els plaguicides sistèmics, restaurar els corredors ecològics entre espais naturals i zones agrícoles, i apostar per l’agroecologia com a model de producció d’aliments: tot plegat reduiria la pressió sobre els insectes al temps que milloraria la resiliència dels sistemes agraris davant el canvi climàtic.
El que no pot ser és que continuem tractant la pol·linització com un servei gratuït i garantit. La natura ens l’ofereix a condició que no destruïm les condicions que la fan possible. Cada vegada que un borinot no troba flor on pousar el nèctar, el sistema s’acosta un pas més a un punt de no retorn que, quan el percebem clarament, potser ja sigui massa tard per revertir. La pregunta no és si podem permetre’ns protegir els pol·linitzadors, sinó si podem permetre’ns no fer-ho.
