El juny del 2023, el Canadà va viure la pitjor temporada d’incendis forestals de la seva història moderna: més de 18 milions d’hectàrees reduïdes a cendra, una superfície equivalent a gairebé quatre vegades Catalunya. El fum va arribar fins a Nova York i Madrid, i el món va contemplar, uns dies, la magnitud del que s’estava perdent. Però la catàstrofe canadenca no va ser una anomalia: va ser una advertència. Els boscos boreals —la cinta de coníferes i tundra que envolta l’hemisferi nord des del Canadà fins a Sibèria— estan entrant en una espiral de degradació que pot accelerar el canvi climàtic de manera irreversible.
El magatzem de carboni més gran del planeta
La taigà boreal és, per volum, el bioma forestal més extens de la Terra. Cobreix aproximadament 1.200 milions d’hectàrees i emmagatzema entre un terç i la meitat del carboni orgànic total dels sòls del planeta, molt per sobre de la capacitat dels boscos tropicals. A diferència de la selva amazònica, que acumula carboni principalment a la biomassa dels arbres, el bosc boreal el guarda sobretot als sòls de permafrost: capes de terra que han romàs congelades durant milers d’anys i que contenen matèria orgànica en descomposició suspesa en el temps. Quan el foc o el desglaç trenquen aquest equilibri, el carboni surt amb força cap a l’atmosfera en forma de CO₂ i metà.
Segons dades del Copernicus Atmosphere Monitoring Service de la Unió Europea, els incendis del Canadà del 2023 van emetre al voltant de 1.760 megatones de CO₂, una xifra que supera les emissions anuals combinades d’Alemanya i França. I Rússia, amb la Sibèria cremant cada estiu des de fa dues dècades, ha vist com els seus boscos han passat de ser absorbidors nets de carboni a emissors nets en alguns períodes. El científic Merritt Turetsky, de la Universitat de Colorado, ho descriu amb duresa: «Estem perdent un servei ecosistèmic que va trigar mil·lennis a construir-se i que no podem recrear en escales de temps humanes.»
Per què cremen més, més fort i durant més temps
La resposta curta és l’escalfament global, però el mecanisme és més complex. L’Àrtic s’escalfa entre dues i quatre vegades més ràpid que la mitjana global, un fenomen que els climatòlegs anomenen amplificació àrtica. Temperatures més altes impliquen temporades de sequera més llargues, vegetació més eixuta i llamps en zones abans massa humides per cremar. A tot això s’afegeix que el desglaç del permafrost allibera metà, un gas d’efecte hivernacle unes 80 vegades més potent que el CO₂ a curt termini, cosa que genera un bucle de retroalimentació positiva: el planeta s’escalfa, els boscos cremen, s’allibera carboni, el planeta s’escalfa una mica més.
Els investigadors del Global Fire Emissions Database constaten que, en les últimes dues dècades, la superfície afectada per grans incendis boreals s’ha doblat respecte a la mitjana del segle XX. Les dades de satèl·lit mostren que els focs actuals són, a més, més intensos i s’estenen cap al nord, endinsat-se en zones de tundra que històricament no cremaven. Quan crema tundra, el carboni que s’allibera porta entre 1.000 i 5.000 anys acumulat al sòl. No hi ha compensació possible a escala humana.
Biodiversitat en perill: molt més que arbres
Reduir la crisi dels boscos boreals a una qüestió de carboni seria ignorar l’extraordinària riquesa biològica d’aquests ecosistemes. La taigà acull poblacions significatives de caribús, llops, óssos grisos, linxs del Canadà i centenars d’espècies d’ocells migratoris que hi crien cada estiu, des del Canadà fins a Escandinàvia. La destrucció massiva d’hàbitat fragmenta les rutes migratòries i elimina zones de nidificació que moltes aus europees —entre les quals diverses espècies de xarxetes, cuetes i bitxacs— fan servir com a punt de partida o d’escala.
Les comunitats indígenes que han viscut lligades a aquests territoris durant generacions —els Cree, els Dene o els pobles Sami del nord d’Escandinàvia— en pateixen les conseqüències de manera directa i immediata: desaparició de zones de caça i pesca, contaminació de les aigües per les cendres i el fum, evacuacions forçades que destrossen el teixit cultural i comunitari. L’ONG Cultural Survival documenta com moltes d’aquestes comunitats viuen ja en un estat d’emergència permanent que les institucions internacionals reconeixen insuficientment.
Que es pot fer, i que cal exigir
La protecció dels boscos boreals és tècnicament possible, però requereix voluntat política a escala global. El primer pas és aturar la desforestació activa: malgrat la tragèdia dels incendis, la indústria maderera i l’expansió minera continuen sent causes directes de degradació a Canadà, Rússia i els països escandinaus. Els mercats de carboni podrien finançar la conservació, però els mecanismes actuals presenten forats d’integritat importants que els fan poc fiables sense una regulació estricta.
A escala europea, el Reglament de la UE sobre deforestació —que va entrar en vigor el 2023 i obliga les empreses a garantir que els seus productes no provenen de zones deforestades— és un pas en la direcció correcta, tot i que la seva implementació ha patit retards i pressions lobbistes. Paral·lelament, la inversió en sistemes d’alerta primerenca i en capacitats de detecció via satèl·lit podria permetre intervencions més ràpides davant els focos inicials.
El bosc boreal és, en bona mesura, la memòria climàtica del planeta. Cada hectàrea que crema no és tan sols una pèrdua present: és carboni que el futur no podrà descomptar. Ignorar-ho mentre el fum s’allunya cap a altres continents és una forma molt cara d’autoengany.
