La cimera mundial sobre el canvi climàtic COP 29 ha estat un fart de riure. Una broma que periòdicament els països rics fan als que estan en vies de desenvolupament per demostrar qui mana al món. La reunió ha acabat amb un acord econòmic de mínims al qual només s’ha pogut arribar després de jornades maratonianes de negociació. Els més il·lusos creien que a la trobada internacional pel clima els països rics posarien unes bases financeres sòlides que permetrien els països en desenvolupament iniciar el procés per abandonar progressivament les energies fòssils. No ha estat així. De fet, les expectatives eren absurdes, perquè en cap de les reunions anteriors s’havia avançat en aquest camí.
Ja era un mal auguri que la cimera tingués lloc a la capital de l’Azerbaidjan, Bakú. La base de l’economia d’aquesta antiga república sovètica és… el petroli i el gas. De fet, Bakú és un dels principals centres de producció d’equipaments per a la indústria petroliera. Què podia sortir malament, doncs? No és gens estrany que, ja d’entrada, es pogués dir que la cimera del clima seria un fart de riure.
Tampoc ajudava gaire l’absència d’actors internacionals claus, com el president en funcions dels Estats Units, Joe Biden; el president rús, Vladimir Putin; el president xinès, Xi Jinping; el de França, Emmanuel Macron; la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el president del Brasil, Lula da Silva; el primer ministre indi, Narendra Modi; el d’Austràlia, Anthony Albanese; el de Canadà, Justin Trudeau; i el president de Sud-Àfrica, Cyril Ramaphosa, entre d’altres.
El plat del desencís estava servit d’entrada. De fet, l’anomenat Sud Global, a qui es demana que sacrifici el seu creixement mitjançant energies fòssils, planteja unes exigències que els països rics, grans productors i consumidors de les energies contaminants, no estan disposats a assumir. 1,3 bilions de dòlars era la xifra que els primers havien posat sobre la taula per iniciar el procés de descarbonització, però només han aconseguit uns minsos 300.000 milions, que a més no són aportacions a fos perdut, sinó préstecs que contribueixen a escanyar encara més uns estats amb un deute impagable.
Hi ha més dades que demostren que la COP 29 ha estat una enganyifa. El nombre de representants del lobby dels hidrocarburs era superior a la suma conjunta dels deu països més vulnerables al canvi climàtic, segons ha certificat l’entitat Kick Big Polluters Out. Així mateix, els organitzadors, amb un historial de compromís amb els drets humans més que qüestionable, s’han encarregat de limitar, quan no prohibir, la presència d’activitistes pel medi.
L’organització ecologista Greenpeace ha qualificat l’acord final de vergonyós i diposita les esperances en la cimera de l’any vinent, que ha de tenir lloc a Brasil. Greenpeace assegura que la dotació econòmica final queda molt lluny de les expectatives de la societat civil. L’entitat espanyola Ecologistas en Acción ha qualificat les setmanes invertides en la conferència climàtica com “una desgràcia pel planeta” que ha servit per posar en evidència “la manca de compromís del Nord global per a reconèixer i actuar vers el deute històric que té amb el Sud global”. Per la seva banda, des d’associacions internacionals com Climate Action Network han advertit que “no estem derrotats; la lluita no ha acabat”.
Toca continuar lluitant.
Imatge principal de Gerd Altmann de Pixabay.
