Els objectes de plàstic llançats a les escombraries, com ara plats, gots, ampolles o bosses, poden tenir diverses rutes d’eliminació. Molts acaben en abocadors, són incinerats o reciclats. No obstant això, el vent i la pluja poden portar-los al mar, fins i tot si disposem correctament dels residus. Tempestes, vent i pluja poden arrossegar-los fora dels contenidors i zones de recollida, transportant-los cap a rius i altres corrents d’aigua que finalment desemboquen a l’oceà, fins i tot lluny de la costa.
A nivell mundial, només el 9% del plàstic produït i consumit es recicla, mentre que el 12% s’incinera i la majoria, un 79%, acaba en abocadors o la naturalesa. Els objectes de plàstic poden entrar a la mar des de zones de disposició de residus per l’efecte de l’aigua que hi flueix. També hi ha ingressos directes de plàstic a l’entorn marí, ja sigui per abocaments voluntaris, abocaments accidentals de vaixells o per efluents de les estacions depuradores i plantes de tractament d’aigües residuals. És important destacar que el 80% dels residus que es troben a la mar tenen origen a terra, mentre que només el 20% prové de l’activitat marítima.
El plàstic és persistent i es dispersa amb facilitat, i es troba a pràcticament tots els racons del planeta, des de les regions àrtiques fins a les antàrtiques. Una vegada a la mar, els objectes de plàstic poden ser ingerits i acumulats per la fauna marina, quedar a la deriva a la superfície, enfonsar-se i romandre al fons marí, o fins i tot quedar atrapats en el gel de l’Àrtic. També s’han trobat plàstics a profunditats superiors als 10.000 metres, a les zones més profundes de l’oceà.
És important destacar que els plàstics que veiem a la superfície de l’aigua només representen una petita part, menys del 15%, dels plàstics presents a l’entorn marí. En l’actualitat, s’han identificat cinc zones de concentració conegudes com “sopes” de plàstics: una a l’oceà Índic, dues a l’oceà Atlàntic (una al nord i una al sud) i dues a l’oceà Pacífic (una al nord i una al sud). Aquestes zones tenen una concentració significativa de microplàstics. A més, les costes i les àrees costaneres poden acumular altes concentracions de plàstics, sobretot en regions amb grans poblacions a la vora del mar, sistemes de gestió de residus inadequats, activitats de pesca intensiva o turisme elevat.
Al mar Mediterrani, també es troba una gran quantitat de microplàstics, en quantitats comparables a les de les “sopes” conegudes. En investigacions realitzades per Greenpeace l’any 2015, es van recollir una mitjana de 320 objectes de deixalles per cada 100 metres de platja mostrejada a Espanya, i el 75% d’aquests residus eren objectes de plàstic. Cada dia, encara es continuen llançant 30 milions de llaunes i ampolles de plàstic a Espanya, els quals tenen un impacte negatiu en els nostres entorns terrestres, costaners i marins.
Un cop que els objectes de plàstic arriben als ambients marins, el seu temps de degradació varia des de dècades fins a centenars d’anys. La velocitat de descomposició depèn del tipus de plàstic i de les condicions ambientals a les quals està exposat, com la radiació UV procedent de la llum solar, l’oxigen i les forces mecàniques. A les aigües oceàniques, la radiació UV del sol és el principal factor de degradació del plàstic. L’onatge també accelera aquest procés, trencant fragments més grans en microplàstics més petits.
És complicat determinar el temps exacte que es necessita per a la degradació del plàstic a l’entorn marí, però es considera que és significativament més lent que a la terra. Quan el plàstic es submergeix, entra a la columna d’aigua o queda cobert per matèria orgànica o inorgànica (que és comú a l’entorn marí), la seva exposició a la llum solar disminueix, així com les temperatures i l’oxigen, la qual cosa retarda la seva degradació. Durant aquest temps, els objectes de plàstic poden causar danys greus a la fauna marina, afectant aproximadament 700 espècies d’organismes marins i causant la mort d’una gran quantitat d’aus i mamífers marins anualment.
